L’‘amort’, al ‘juriol’ i sempre

Joan Reig ens acaba de donar un disc, Bagatzem, que és un agradable pou de sorpreses. Podria haver escrit, certament, un llibre de records o un de poesia. Però el de Constantí és músic, de manera que ha vehiculat, com escau als de la seva condició, memòria i vers a través de la música (bé que aquesta serveix, també, de mer acompanyament per al recitat). Com que hi he xalat molt, m’agradaria deixar-ne escrites algunes impressions.

Hi ha una bella cançó de Vincent Delerm, Voici la ville, que descriu una petita ciutat a la riba del Sena (“immobile, comme elle l’était”), amb algunes fàbriques a tocar i tot el safareig social que es produeix en un lloc com aquell, en què els veïns no acaben de ser mai anònims del tot. Deu fer referència a la ciutat de l’autor, Évreux. M’hi ha fet pensar una de les cançons –una de les poesies– del disc de Reig, El forn, que comença dient –en la greu declamació de l’autor–: “Vaig cap al forn, encara tot negreja.” De seguida, la lletra apunta el que per a mi ha estat sempre un estímul per a la imaginació narrativa: “alguna finestra, però, té llum”. Es tracta, doncs, d’una escena nocturna, bé que el dia està a punt de despuntar: “És l’hora de la reunió dels astres / junts talaien com la vida es desvetlla / i les fàbriques canvien de torn.”

Una altra de les cançons –de les poesies– destacades del disc és la titulada Collita. Parla de la vida que es va escrivint com un poema, i del poema que es va escrivint damunt la terra com s’hi passaria llaurant. L’arrencada és magnífica: “En el paper blanc cauen les paraules / [...] despullades en crestalls de carbó.” Són uns versos que es refereixen amb molta gràcia a la incertesa de tot allò que fem amb voluntat que perduri: aquelles mateixes paraules neixen “amb la por de ser esborrades per sempre”. El jo –que es demana: “I si troben boira o glaç, al full?”– dona compte, finalment, de l’escriptura sempre inacabada: “Quan ens despertem girarem la plana / i tornarem a escriure en el blanc erm.”

Un ‘bagatzem’ és la manera com, al Camp, o si més no en una part del Camp, anomenen un magatzem. Joan Reig és un home extremament curós amb les paraules. D’ençà del dia que vaig sentir que criticava l’ús de la paraula tema per referir-se al que tota la vida n’havíem dit cançó, jo, si mai estic a punt de pronunciar la primera, em mossego la llengua i opto, de totes passades, per la segona. Les paraules –dins aquest disc hi ha paraules, no mots– diuen molt de les persones. Que puguem pronunciar –i escriure, com és el cas– juriol en lloc del preceptiu juliol (se’n diu dissimilació, d’aquest fenomen) és un clar homenatge a la paraula viva. En canvi, que el músic, i poeta, pugui encunyar el neologisme amort... això ja forma part de la creativitat i de la inspiració. És ben interessant la cançó –la poesia– que es titula així: una trobada inesperada entre Eros i Thànatos en la qual el lector acabarà donant per vencedor el primer. Hi ha, entre l’amor eròtic i la mort, certs gestos especulars: l’entrada de la caixa al nínxol es compara amb una fel·lació! I no és cap bajanada, no: la cançó –la poesia– és fonda, i ens deixa sumits en unes cavil·lacions un si és no és intranquil·les.

La mort, però, no se circumscriu només a aquesta composició que acabo d’esmentar. Cèl·lules, posem per cas, aborda l’amenaça del càncer, davant la qual el músic es rebel·la: “De què us serveix la lluita si moriu? / Potser senzillament la vida ens mata.” Passa com amb la mort d’un familiar, en la cançó –en la poesia– anterior a aquella, la ja citada Juriol: “Respira, perquè no et venci el dolor / Vida, perquè hi ha més mar i un nou port.” En l’escriptura de totes aquestes cançons –o poesies– hi ha alguna cosa d’atàvic. I una expressió extrema, gairebé agònica, que crida l’atenció: “L’amarg calze del dolor, / quan declini la foscor, / a trenc d’alba assedegats / ens l’hem de beure plegats” (Comiat). La peça final, Turment, fa: “T’intueixo en el dolor [...] / entro dins la carn ferida / fins a tocar os per veure / si apareix en el mirall / el teu rostre o el teu cos.” Versos que, ves per on, m’han recordat aquells cucs de Ferrater que, tot fent un sopar fred amb el cos del poeta, havien de trobar “un regust de tu” (això és, el d’una determinada amant).