El voraviu
Fora notes trimestrals
Ens n’havien arribat a donar cada 15 dies, 18 vegades a l’any
Com més competitiva, dura i descarnada es torna la vida laboral en les organitzacions empresarials, més es dilueixen els aspectes competitius que en els nostres anys escolars eren verdaderes icones en l’ensenyament. Sembla una paradoxa, però és així. Tot ben dolç mentre es formen. Prou que batran faves quan tinguin una feina. Ara proposen treure les notes trimestrals de l’ESO. No tinc format cap parer a favor ni en contra. En ensenyament i en medicina (i de fet en qualsevol aspecte de la vida), soc molt de donar sempre un vot de confiança als professionals. Constato i contrasto, això sí. El curs 1969/70, a primer de batxillerat a La Salle de Palamós, ens en varen donar 18 vegades, de notes. Cada 15 dies. L’any vinent, una vegada cada dos anys a primària i una vegada a l’any a l’ESO. Són 50 anys, és clar. “Totes les masses piquen”, diria segurament l’àvia Neus. Veure entrar el germà “Guillermu”, el director, sotana negra, pitet blanc, els butlletins dins un plàstic de color verd, la caixa de pega dolça de color blau i la cara de mala llet, era una imatge de tal plasticitat que m’ha acompanyat sempre més. Entra. Puja a la tarima. S’asseu. La pega dolça i els butlletins sobre la taula. Menys un, el que llegeix. A classe som 42. Massacra sempre els mateixos i recullen pega dolça sempre els mateixos. Cap mesura en la crueltat dels comentaris ni en la humiliació de la posada en escena. No perden res, perdent les notes.
