Covid-fills-casa: Creu de Sant Jordi

Tancat al box d’aïllament d’una consulta qualsevol, m’acaben d’encastar el pal fins al cervell i tot escopint l’esternut de rigor acompanyat d’una llàgrima profètica, em donen la notícia: ets positiu. No pateixis, em diu la doctora mentre vomita un discurs mecànic per calmar hipocondríacs, es passa lleu i tens les constants perfectes. No ho ha entès, en cap moment he exhibit un rostre d’angoixa restreta per la covid, simplement he comès una maniobra nociva d’anticipació posant en escena una translúcida alteració respecte al tancament de fa dos anys: el company òmicron m’ha tombat i n’estem fins als pebrots de la vida monàstica.

El primer missatge m’arriba del típic company assidu a les teràpies orientals que s’ha obsessionat a cercar la bellesa enmig de qualsevol merda: Aprofita per estar amb els fills. Com? Però si cada dia estic amb els meus fills i molt a gust! Gràcies al conformisme gironí de veure’s satisfet amb un sopar trimestral al Normal i les postres dominicals a Can Tornés, tirem endavant amb feines prosaiques portadores d’horaris raonables per dedicar temps quantitatiu als fills (qualitatiu és una altra història, vaig fer l’ESO). Per això, amic Gothama, quan ens enclaustren amb els nens no gaudeixo d’una alegria orgiàstica com si estiguéssim a la Cerdanya tot fent un Trivial regat amb Vuit Porrons mentre cridem “Xaves go home”: trencar la rutina no és motiu de celebració quan hi ha criatures pel mig.

El segon missatge arriba de la companya escriptora animant-me a aprofitar per llegir, vestir una obra de teatre de cares al 2023, i preparar guions del Permís per Sentir de Ràdio Vilablareix. Sí, és clar, li contesto amb amargor, i em tanco en una cel·la de Montserrat amb un portàtil, substàncies mixtes, una idea pantanosa, i mentre realitzo respiracions de meditació vietnamita, cobreixo el meu subconscient amb un exercici de literatura comparada entre la poesia eslava i el cinema coreà posterior a la festa de MacArthur. No li ho dic, però li envio un cor vermellós tot celebrant el moment que vàrem renunciar a ser amants amb un esguard poruc de prudència moralista. Decisió encertada.

Parem. No és això, companys, no és això, els nens al cap de dos dies n’estan fins als ous de no poder sortir, tu estàs fins als ous de veure’ls fins als ous per no poder sortir, i a més, els hiperactius no diagnosticats comencem a visualitzar idees incíviques relacionades amb fugir d’amagat a llocs inhòspits, perquè entre el dilema de salvaguardar la salut mental de tothom i la possibilitat de contagiar una vaca a un quilòmetre dels infectats, et venen temptacions demoníaques d’arrel anarquista. Un pensament angoixant apaivagat parcialment per les visites regulars a la nevera que t’aboquen a un superàvit de colesterol provocat per l’excedent de xocolata trossejada lívidament dins els iogurts grecs. Conclusió: morirem amb els pulmons incorruptes i les artèries destrossades.

En fi, deixant clar que el personal sanitari ha de tenir mil places, quaranta Creus de Sant Jordi i un calendari amb roba interior de l’Argimon, vull reivindicar seriosament el paper de les mares i els pares com a peces fonamentals a l’hora de combatre la pandèmia (no tots, d’imbècils n’hi ha a tot arreu), i per tant, reivindico la urgència d’idolatrar-nos per cada vegada que ens hem organitzat quan rebem un correu de l’escola on el mot positiu precedeix la classe del nostre fill/a, sentir-nos un luxe per al país quan acabes el confinament d’un dels nanos i empalmes amb el del petit (que no es pot estar sol a casa i cada vegada que li foten el pal pel nas acaba vomitant el sopar de la setmana anterior), i finalment, saber-nos referents perquè davant d’una situació complexa i de decisions polítiques molt discutibles a l’hora de gestionar la pandèmia als centres escolars, hem intentat posar el millor dels somriures per salvaguardar la convivència familiar mentre ensenyem als nostres fills que a vegades es fan sacrificis personals aparentment inútils que acaben repercutint positivament en la societat. President Aragonès, volem una Creu de Sant Jordi, no és broma, una Creu de Sant Jordi perquè ens la mereixem, i després, una festa pagada a qualsevol discoteca amb nom dels anys noranta.