Renovables, sí

El món ofereix oportunitats a la sobirania de Catalunya en diferents àmbits. No està clar, però, que siguem capaços d’aprofitar-les. El cas de l’energia n’és un exemple ben clar. Tenim una oportunitat que no ens esperàvem? Sí. L’estem aprofitant? No, gens. És ara o mai? Sí, ara o mai.

El discurs de construcció nacional de Catalunya que havia fet històricament el nacionalisme català recordava que el nostre país –mancat de recursos naturals com ara el petroli, el gas o el carbó– havia de tenir en compte aquest fet com un element de dependència estructural.

Però la lluita contra el canvi climàtic ha situat les principals institucions de governança global en l’aposta per la descarbonització de l’economia l’any 2050. La manera d’assolir aquest objectiu és invertir en energies renovables: sobretot en la solar fotovoltaica i l’eòlica com a tecnologies principals. I de vent i de sol sí que en tenim! El món passarà de moure’s amb elements naturals que no teníem a fer-ho amb elements que sí que tenim i que no s’esgoten. Podem passar de la dependència energètica a la sobirania energètica. Però de moment no s’està fent res bé per aconseguir-ho.

A Catalunya no s’obre cap parc nou de renovables des del 2013 i només es genera un 20% d’electricitat a través d’aquesta energia. La mitjana europea és d’un 38% i, atenció, l’Estat espanyol en genera un 49%. Alemanya i Espanya encapçalen el creixement de les renovables a la UE.

El moment és crític perquè, com que l’alternativa és l’apagada i això ningú no ho vol, tota l’energia que no siguem capaços de produir l’haurem d’importar. D’on?, principalment d’Aragó. Com? Amb línies de molt alta tensió: pitjors per al paisatge, generen beneficis fora de Catalunya i ens converteixen en dependents energètics. Una decisió estratègica de país d’aquesta importància no es pot deixar en mans de referèndums municipals poble a poble. Cal ser valents i decidir si almenys en matèria d’energia volem ser sobirans o dependents.