Preus, salaris, beneficis

Torna la inflació i el debat del paper que hi juguen els augments dels salaris. Fa molts anys, però, que hi ha la desindexació dels salaris respecte als preus. O sigui, els augments de salaris estan per sota de les alces de preus. Ara, a la zona euro només el 20% dels treballadors tenen indexats, automàticament (3%) o de forma negociada, els salaris. Sí, els salaris nominals/pensions creixen per sota dels preus, com ara, els salaris/pensions reals (poder de compra) baixen. Els dirigents d’institucions internacionals, governs, bancs centrals, patronals i sindicats burocràtics de “consens” ja prediquen que no hi pot haver una espiral salaris-preus, incontrolable i perjudicial per a “tothom”. Cal, diuen, moderar els salaris/pensions perquè la inflació no s’enfili.

Torna el discurs dels anys setanta. Els economistes keynesians ortodoxos encara expliquen que la inflació i l’atur a llarg termini són causats per uns sindicats massa reivindicatius que fan pujar massa els salaris reals i els costos de les empreses. Però als anys setanta hi ha altres fets per explicar la inflació: la baixa productivitat des de mitjans dels anys seixanta, la fi del sistema monetari internacional de Bretton Woods (1971), el gran augment dels preus del petroli (1973 i 1979), potser l’element més important. I a l’Estat espanyol trobar-se al mig d’una reforma política força complexa. S’ha dit (per exemple, Romaric Godin per a França) que, en aquesta situació, la indexació de salaris va mantenir la demanda i va fer que la recessió no existís o fos més suau. I a partir de 1980 hi ha el segon augment dels preus del petroli, i unes polítiques monetàries, primer als EUA, molt recessives (gran augment dels tipus d’interès) que provoquen una recessió també a Europa. I comença, cada vegada a més països, la desindexació salarial, a Espanya amb els Pactes de la Moncloa el 1977. No hi ha cap prova empírica que, en aquests anys, la inflació fos causada només, ni sobretot, per l’espiral salaris-preus.

Com han recordat Romaric Godin i Michael Roberts, el que hi ha darrere la pujada de preus és, com va explicar Marx, com afectarà la distribució entre salaris i beneficis (treball i capital). Marx constata dues coses: si salaris i preus augmenten en les mateixes proporcions no hi pot haver espiral inflacionista; l’augment de salaris es dona en la dinàmica de producció capitalista, en condicions concretes de competència i productivitat, i aquest augment no dona lloc a una pujada de preus sinó a una disminució de beneficis, segons la relació de forces/lluita de classes entre treballadors i empresaris. Per això aquests darrers no volen que els salaris augmentin.

Ara, la inflació no és fruit d’un excés de demanda, ni de problemes en el mercat de treball, sinó de dificultats en el subministrament de béns energètics i matèries primeres. A més, els beneficis estan globalment a l’alça i hi ha les ajudes a les empreses amb la pandèmia, cosa que podria permetre augments de salaris. A l’Estat espanyol, a més, hi ha salaris molt per sota de la UE i de la zona euro i, per tant, el seu augment no afectaria la competitivitat de les empreses, que depèn d’altres factors. Fins i tot, després d’anys d’inflació molt baixa, potser convindria un augment de preus una mica més elevat, que històricament (a mitjans del segle XIX, postguerra) ha acompanyat, en l’àmbit mundial, uns nivells de producció, inversió, beneficis i rendibilitat més alts. Beneficis i rendibilitat necessaris per augmentar la demanda de béns i serveis de capital i l’activitat. A més, el que no cal ara és una moderació salarial que podria impedir o estroncar taxes de creixement altes. En canvi, uns salaris més elevats disminuirien les desigualtats, agreujades amb la pandèmia, farien créixer la demanda de consum, evitarien el perill de recessió, i esperonarien les empreses a augmentar la productivitat, massa baixa, amb la innovació.

Però el capitalisme neoliberal i els seus aparells de l’estat i de la societat volen mantenir (i augmentar) el seu poder sobre el treball. I la inflació i el fals mite de l’espiral salaris-preus són armes importants en aquesta lluita.