Els ‘meus’ vicaris
Era el temps en què, quan anaven sortint capellans nous del seminari, el bisbe els enviava a alguna parròquia gran a foguejar-se al costat d’algun rector amb experiència. Vaig tenir la sort de tractar més o menys íntimament els que van passar per Lloret a partir del 1959. A alguns els dec, a més de l’amistat, la paciència per ensenyar-me les bases del llatí. Jo llavors estudiava el batxillerat lliure i els vicaris m’ajudaven en aquesta assignatura.
El primer va ser mossèn Ramon Bosch Brugada, un sant baró, que, poc després d’aplicar el seu ministeri als lloretencs, va sentir la crida de les missions i va passar quaranta-quatre anys a Togo, on van estar a punt de fer-lo bisbe, cosa que, modest com era, no va acceptar. Una gran persona, intel·ligentíssim i digne. Avui està retirat al Casal Marià d’Olot amb altres sacerdots. El segon era mossèn Pere Comamala i Arbusà. Un belluguet, incansable, impulsor a casa nostra dels cursets de cristianitat. Em va començar a ensenyar el grec. Discrepàvem una mica respecte als seus sistemes catequètics de moure la joventut. Quan ja havia deixat Lloret i era prop d’Amer va morir d’accident de trànsit. El tercer fou mossèn Tomàs Nadal i Salamià. Participava molt en els grups de joventut. També va anar a les missions a Xile, on va ser amic personal de mossèn Joan Alsina, màrtir de la repressió de Pinochet. L’ambient i la incomprensió el va portar a secularitzar-se. Tornat a Catalunya, va morir el 1918. El quart, mossèn Lluís Plana i Sau, ens acaba de deixar el 30 de gener passat, als 82 anys.
A Lloret es va vincular molt amb el nucli sardanista de la població i va ajudar literàriament en els programes dels aplecs, sobretot amb temes referits a Pau Casals. Havia estat rector de Vilabertran, entre altres llocs, i, darrerament, estava adscrit a una parròquia de Figueres. Cordial, assequible, sorneguer, va ser un dels dos capellans que va casar-me (el 1972) i que va casar, anys després, la meva filla. Una visita al metge inajornable em va impedir anar a acomiadar-lo personalment. Els meus vicaris constitueixen un munt de records entranyables, tant personals com vinculats al meu poble. Sortosament encara em queda mossèn Ramon Bosch, el primer que he anomenat, una mica delicat de salut, amb qui encara, de tant en tant, puc evocar els temps passats.
