Opinió

Els ‘meus’ vicaris

El primer va ser mossèn Ramon Bosch Brugada, un sant baró

Era el temps en què, quan ana­ven sor­tint cape­llans nous del semi­nari, el bisbe els envi­ava a alguna parròquia gran a fogue­jar-se al cos­tat d’algun rec­tor amb experiència. Vaig tenir la sort de trac­tar més o menys ínti­ma­ment els que van pas­sar per Llo­ret a par­tir del 1959. A alguns els dec, a més de l’amis­tat, la paciència per ense­nyar-me les bases del llatí. Jo lla­vors estu­di­ava el bat­xi­lle­rat lliure i els vica­ris m’aju­da­ven en aquesta assig­na­tura.

El pri­mer va ser mossèn Ramon Bosch Bru­gada, un sant baró, que, poc després d’apli­car el seu minis­teri als llo­re­tencs, va sen­tir la crida de les mis­si­ons i va pas­sar qua­ranta-qua­tre anys a Togo, on van estar a punt de fer-lo bisbe, cosa que, modest com era, no va accep­tar. Una gran per­sona, intel·ligentíssim i digne. Avui està reti­rat al Casal Marià d’Olot amb altres sacer­dots. El segon era mossèn Pere Coma­mala i Arbusà. Un bellu­guet, incan­sa­ble, impul­sor a casa nos­tra dels cur­sets de cris­ti­a­ni­tat. Em va començar a ense­nyar el grec. Dis­crepàvem una mica res­pecte als seus sis­te­mes catequètics de moure la joven­tut. Quan ja havia dei­xat Llo­ret i era prop d’Amer va morir d’acci­dent de trànsit. El ter­cer fou mossèn Tomàs Nadal i Salamià. Par­ti­ci­pava molt en els grups de joven­tut. També va anar a les mis­si­ons a Xile, on va ser amic per­so­nal de mossèn Joan Alsina, màrtir de la repressió de Pinoc­het. L’ambi­ent i la incom­prensió el va por­tar a secu­la­rit­zar-se. Tor­nat a Cata­lu­nya, va morir el 1918. El quart, mossèn Lluís Plana i Sau, ens acaba de dei­xar el 30 de gener pas­sat, als 82 anys.

A Llo­ret es va vin­cu­lar molt amb el nucli sar­da­nista de la població i va aju­dar literària­ment en els pro­gra­mes dels aplecs, sobre­tot amb temes refe­rits a Pau Casals. Havia estat rec­tor de Vila­ber­tran, entre altres llocs, i, dar­re­ra­ment, estava ads­crit a una parròquia de Figue­res. Cor­dial, asse­qui­ble, sor­ne­guer, va ser un dels dos cape­llans que va casar-me (el 1972) i que va casar, anys després, la meva filla. Una visita al metge ina­jor­na­ble em va impe­dir anar a aco­mi­a­dar-lo per­so­nal­ment. Els meus vica­ris cons­ti­tu­ei­xen un munt de records entra­nya­bles, tant per­so­nals com vin­cu­lats al meu poble. Sor­to­sa­ment encara em queda mossèn Ramon Bosch, el pri­mer que he ano­me­nat, una mica deli­cat de salut, amb qui encara, de tant en tant, puc evo­car els temps pas­sats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia