Callaires

A certes edats, callar és una estratègia per a no repetir-se, però els que han sabut callar tota la vida, sobretot si ho han sabut fer en diverses llengües, tenen molt de guanyat. Hi ha grans carreres que s’han bastit sobre una brillant gestió del silenci. Dir que sí i saber callar són capacitats molt ben valorades, indispensables, de fet, en el planejament d’una ascensió professional en qualsevol estructura de poder. El callaire sap que el silenci és un dels arguments més difícils de rebatre i presenta un avantatge que Mark Twain va resumir amb una frase concisa i definitiva: “És molt millor mantenir la boca tancada i que es pensin que ets curt, que no pas obrir-la i que no en quedi cap mena de dubte.” Dissortadament, els programes educatius no ofereixen assignatures per a aprendre a callar. Al contrari, l’alumne que es nega a contestar és penalitzat. A la meva classe hi havia un noi, diguem-li T, que es va convertir en el nostre heroi per la seva irreductible actitud de no obrir la boca, fos quina fos la pregunta del professor. Era el nostre Bartleby, un resistent passiu que va aguantar el tipus sense dir mai ni piu davant els interrogatoris a què era sotmès davant de tota la classe. Ell preferia no contestar. Aquell noi no va dir mai res mal dit... ni ben dit. Me’l vaig trobar fa poc. “Amb el temps, he entès que tenies fusta d’heroi”, li vaig dir. “No ho creguis”, va respondre, “he anat fent la viu-viu i ara estic a punt de jubilar-me”. No em vaig poder estar de fer-li la pregunta: “Has seguit callant?” “Tant com he pogut. Soc director general d’una multinacional. Els meus superiors sempre han cregut que estava d’acord amb ells i, bé, hem arribat fins on hem arribat.” No hauria dit mai que el nostre amic T arribés tan amunt. Va ser un autodidacte del silenci, un antisistema a qui molts li envegem l’elevada pensió que s’ha guanyat a base de callar.