I fa 50 anys, Josep Pla

El cas és que el 4 de març de 1972 (hi ha dates que no s’obliden), la revista juvenil Patufet em va enviar a Palafrugell (al seu mas de Llofriu) a entrevistar Josep Pla. Tenia 21 anys (jo, és clar) i no saben, els amics Lluís Baguñà i Pere Olivé, el favor que em van fer. Acabava estudis de periodisme, m’havia començat a entrenar al Diario de Barcelona (al carrer Muntaner, vora d’aquella revista), ja feia alguns anys que el llegia (El quadern gris, amb el gran pròleg de Fuster) i veure’l allà –dret, bona planta sota la coberta del fumeral, a punt de fer-ne 75 quatre dies més tard– va produir-me la impressió d’una aparició sobtada, talment una verge, divina i humana, davant d’un pastoret.

En l’expedició al mas que porta el seu nom, m’acompanyaven el fotògraf Albert Ferrer (que va treure molt bones imatges) i Joaquim Soler (deu anys més gran que jo), que aviat s’havia de destapar com a novel·lista de verbositat juganera. Va morir molt jove, el 1993, crec.

Vam aturar-nos a Calella (foto sota els porxos, a l’arenal), després a Palafrugell, on em sembla que vaig veure la silueta del pintor Modest Cuixart (que anys a venir faria el pròleg al meu llibre d’entrevistes a París) i, cap a les quatre, vam tornar al mas Pla, perquè la masovera Dulores ens havia dit, dues hores abans: “El senyor Josep encara és al llit. Vinguin més tard.”

Així va ser. L’entrada al mas, inoblidable, amb la simfonia d’olors d’herba fresca i l’aviram picotejant. Aquella escala –ampla, de rajol, reforçada amb fusta–, per la qual tants havien pujat, donava al “confessionari de l’Empordà”, com l’havia definit el mestre de diaris, Manuel Ibáñez Escofet. I, de sobte, l’Homenot, ell que en va escriure tants. Em devia embarbussar a l’hora de donar-li la mà, ens va fer seure a la taula de vora el foc –tan pròpia del món a pagès– i ens vam haver de presentar.

En dir-li que era de Vilanova, va recordar-hi la seva estada el 1941 per escriure sobre el pintor Mir, mort un any abans. Tot i l’època, devia ser-hi feliç, perquè em va dir: “M’hauria d’haver casat amb alguna noia de Vilanova o del Vendrell.” Per un moment, vaig pensar si hagués trobat la que havia de ser la meva mare –Teresa Pujades, que llavors tenia 21 anys, bufona ella–, se l’hauria fet seva? I el meu pobre pare, que l’havia de conquistar cinc anys més tard, què? No m’ho vull ni imaginar. Fill carnal, no, però espiritual, sí.

Per amanir la conversa –que durà ben bé dues hores– ens convidà a whisky (“beguin, que va bé per al cor i fa pixar”) i, veient-me tan jovenet, i sabent que volia ser periodista, em preguntà si no tenia cap altre ofici, perquè “escolti, hi deixarà la pell, com jo, que no he fet mai vacances. I, sobretot, no faci gasetilles”. Entesos, vaig dir-li, i vaig afegir que havíem de continuar, i amb aquest verb sembla que vaig començar a seduir-lo (pobre de mi). Amb tot, un altre seu advertiment –amb el dit índex alçat–: “L’important és saber quan s’ha de deixar. Ho faci, cregui’m”.

Diria que ho he acomplert, perquè just aquest any en fa trenta que no he tornat a trepitjar la redacció de cap diari. I, escoltin, vaig fent, saben? Durant tot aquest temps, viatjant com una baldufeta local, amb alguna escapada europea, cubana i mexicana, he tingut temps de refermar l’amistat amb alguns planians il·lustrats (Jordi Pujol i Cofan, Lluís Bonada, Xavier Febrés, Josepmiquel Servià) i, darrerament, de cartejar-me amb Josep Valls i Grau, de la Garrotxa, que el 2020 publicà a Editorial Gavarres, de Cassà de la Selva, el compendi complet de les converses que va tenir amb Pla els darrers vuit anys de la seva vida, al Motel Empordà de Figueres i al mas, una transcripció fidelíssima que és un monument a la seva memòria.

Hi ha coses sensacionals: “Jo soc un semiafamat sistemàtic”; “La merda és impressionant per tot arreu” i, entre tantes: “A mi Barcelona em fot un fàstic tremendo.” Què diria ara, quaranta anys després d’haver “passat avall”? Aquesta fou la primera de les tres trobades que vaig tenir-hi. La seva obra i la seva persona em van quedar tan endins que alguns amics em deien que planejava. Et voilà.