El meu avi en va matar deu

Simular que no va passar res i que si va passar, per alguna cosa devia ser, a les cases no se’n parlava però havien sentit a dir que a França tothom en parlava; por, ressentiment, silenci, un pes abassegador que arrossega dies llargs d’oblits impossibles, dolor, una àvia que es va tirar al carrilet, un home que s’acomiadava de les filles amb el cap ben alt, agafat als barrots. Quant de temps es pot amagar la part més sensible, dramàtica i important de la nostra història recent? (recent, fins que no es repari). En realitat no es pot i hi ha veïns que ja no ho volen fer encara que costi sortir a dir en públic que el meu avi en va matar deu o que el meu oncle alcalde va negar l’aval que hauria salvat la vida d’un innocent. A Catalunya descendents de persones directament damnificades per la guerra civil, la dictadura franquista i la Segona Guerra Mundial estan participant en les anomenades Audiències Memorials que tenen com a objectiu compartir les respectives vivències, conèixer i reconèixer la veritat, restituir la memòria personal i col·lectiva i oferir un espai per sanar ferides heretades d’un temps violent del qual no tenen cap culpa tot i que els persegueix. Impulsats per AudiMen-Audiències Memorials s’han celebrat actes a Monistrol de Montserrat, Sant Boi de Llobregat i Sant Joan de Vilatorrada i el 17 de febrer serà el torn de Sabadell (18.30 h, auditori Pere Quart). N’he vist alguns, he vist les cares tristes, les llàgrimes, l’alliberament i les abraçades dels que amb la seva valentia estan construint convivència democràtica per a tots nosaltres.