L’escàndol del tren

Quan Jordi Basté va exclamar amb la seva vehemència habitual que havia vingut en cotxe des de Barcelona a Girona perquè el darrer tren d’alta velocitat que sortia a la nit en direcció Barcelona era cinc minuts abans de les set de la tarda, el públic que omplia l’aula magna de la Casa de Cultura va esclatar en un gran aplaudiment que va sorprendre el líder d’audiència de la ràdio al país, que ha estat tota la vida darrere el micròfon i que va canviar les nits esportives pels matins ara fa quinze temporades. Basté no se’n sabia avenir que el TAV darrer per anar a la capital de Catalunya sortís abans de les set de la tarda i que el tren convencional, que triga més d’una hora i vint minuts, si no hi ha els problemes habituals, sortís a les nou de la nit. Ens va prometre un Davantal a El món a RAC1 i efectivament l’endemà mateix complia la seva promesa. Però és que abans d’entrar a la conversa que va mantenir amb Marta Gibert, magnífica, en Basté s’havia sorprès també, negativament, és clar, pels efectes que la fi de les concessions havia tingut en el trànsit a l’autopista. Explicava el trànsit que hi havia i el perill que suposava. I encara perquè va sortir a Girona Oest, perquè si el GPS l’hagués guiat per Girona Sud, hauria sabut de primera mà el pa que s’hi dona per sortir a la rotonda i per anar a Girona o patir la rotonda de l’Espai Gironès a aquella hora de la tarda.

Està bé que ho hagi dit i de manera contundent, perquè els gironins i els figuerencs i de fet molta gent de la demarcació no ens en sortim, ja no sé si dir amb Adif o amb Renfe. De fet, amb cap de les dues. Sempre hem tingut una connexió pèssima per tren convencional, els abans anomenats regionals. Qui no ha anat dret alguna vegada durant tot el camí a Barcelona o el de tornada? Amb l’alta velocitat pensàvem que ho tindríem resolt, però no ha estat així i amb l’excusa de la pandèmia es van retallar freqüències. Després ens vindran amb la història que hem de deixar el cotxe a casa, però és que no podem. El TAV entre la frontera i Barcelona, i per extensió a Madrid, és la línia més rendible de totes les que hi ha d’alta velocitat. Però està castigada, mentre que les connexions amb Madrid són estupendes. L’Espanya radial, que d’aquest mal plora la criatura, ja ho va dir en Basté al Davantal. Aquí també hauríem de dir: No, no és això! I exigir més, perquè pagar, paguem!