Ens hi posem?

Tots tenim clar que la costa és finita i que ja fa molt de temps que hem superat, i de molt, totes les línies ver­me­lles. El pla direc­tor de la Costa Brava, apro­vat ara fa un any, posava límits i nor­mes ade­qua­des a la situ­ació actual de sobre­o­cu­pació urbanística i en ple procés de canvi climàtic. Però és evi­dent que va fer tard. Uns quants anys tard. També alguns recri­mi­nen que podria haver estat més ambiciós. Segu­ra­ment. Fer d’àrbi­tre entre els qui tenen drets adqui­rits i les neces­si­tats medi­am­bi­en­tals, ado­bat per les pres­si­ons dels sec­tors espe­cu­la­tius, et fa tro­bar un punt d’equi­li­bri que a vega­des no és ni carn ni peix. El cert és que es va posar fre a la dis­bauxa urbanística. Però el totxo que ja està cla­vat al ter­ri­tori, cla­vat que­darà.

Dime­cres pas­sat, al Cai­xa­Fo­rum de Girona, Anna Bar­celó, José Anto­nio Donaire i Jordi Sar­ga­tal, con­vi­dats per aquest diari i la Fun­dació La Caixa, van refle­xi­o­nar sobre el futur de la Costa Brava. I el con­sens de ponents i públic va ser total en el fet que és impres­cin­di­ble un gran pacte de tots els actors impli­cats, que posi uns màxims ambi­ci­o­sos i uns mínims into­ca­bles. Només així, el nou model turístic que fa anys i panys que recla­mem per a la Costa Brava podrà ser una rea­li­tat. Val a dir que s’han fet movi­ments en aquest sen­tit, vers la sos­te­ni­bi­li­tat i la raci­o­na­li­tat, defu­gint el turisme de mas­ses. Aquell que vol pagar poc i diver­tir-se molt, sense els límits que els impo­sen a casa seva. S’han fet movi­ments, però pot­ser massa aïllats. Pot­ser no prou con­tun­dents. Perquè qui és el valent que cap­gira de dalt a baix allò que fun­ci­ona en ter­mes econòmics i que dona per viure a tan­tes famílies? Però el bene­fici d’avui pot ser un per­ju­dici a mitjà ter­mini. O a curt ter­mini. En ter­mes medi­am­bi­en­tals, segur, i per als interes­sos del sec­tor turístic, també. Perquè en el col·loqui del Cai­xa­Fo­rum va que­dar clar que amb sol i platja ara ja no n’hi ha prou. El visi­tant ja no busca quan­ti­tat, sinó qua­li­tat, diver­si­tat i atrac­tius únics. L’estàndard, segons Donaire, ja no cotitza. La pecu­li­a­ri­tat, l’espe­ci­fi­ci­tat, la sin­gu­la­ri­tat, van a l’alça. I, en aquest sen­tit, tenim tots els ele­ments per com­pe­tir i per lide­rar: mar, mun­ta­nya, parat­ges natu­rals, patri­moni, ciu­tats amb al·lici­ents i pobles idíl·lics. La sor­tida a borsa és clara. Una aposta gua­nya­dora. I ho tenim tots clar. Claríssim. Ens hi posem?