Ens hi posem?

Tots tenim clar que la costa és finita i que ja fa molt de temps que hem superat, i de molt, totes les línies vermelles. El pla director de la Costa Brava, aprovat ara fa un any, posava límits i normes adequades a la situació actual de sobreocupació urbanística i en ple procés de canvi climàtic. Però és evident que va fer tard. Uns quants anys tard. També alguns recriminen que podria haver estat més ambiciós. Segurament. Fer d’àrbitre entre els qui tenen drets adquirits i les necessitats mediambientals, adobat per les pressions dels sectors especulatius, et fa trobar un punt d’equilibri que a vegades no és ni carn ni peix. El cert és que es va posar fre a la disbauxa urbanística. Però el totxo que ja està clavat al territori, clavat quedarà.

Dimecres passat, al CaixaForum de Girona, Anna Barceló, José Antonio Donaire i Jordi Sargatal, convidats per aquest diari i la Fundació La Caixa, van reflexionar sobre el futur de la Costa Brava. I el consens de ponents i públic va ser total en el fet que és imprescindible un gran pacte de tots els actors implicats, que posi uns màxims ambiciosos i uns mínims intocables. Només així, el nou model turístic que fa anys i panys que reclamem per a la Costa Brava podrà ser una realitat. Val a dir que s’han fet moviments en aquest sentit, vers la sostenibilitat i la racionalitat, defugint el turisme de masses. Aquell que vol pagar poc i divertir-se molt, sense els límits que els imposen a casa seva. S’han fet moviments, però potser massa aïllats. Potser no prou contundents. Perquè qui és el valent que capgira de dalt a baix allò que funciona en termes econòmics i que dona per viure a tantes famílies? Però el benefici d’avui pot ser un perjudici a mitjà termini. O a curt termini. En termes mediambientals, segur, i per als interessos del sector turístic, també. Perquè en el col·loqui del CaixaForum va quedar clar que amb sol i platja ara ja no n’hi ha prou. El visitant ja no busca quantitat, sinó qualitat, diversitat i atractius únics. L’estàndard, segons Donaire, ja no cotitza. La peculiaritat, l’especificitat, la singularitat, van a l’alça. I, en aquest sentit, tenim tots els elements per competir i per liderar: mar, muntanya, paratges naturals, patrimoni, ciutats amb al·licients i pobles idíl·lics. La sortida a borsa és clara. Una aposta guanyadora. I ho tenim tots clar. Claríssim. Ens hi posem?