No et moguis

Fa mesos que bus­cava un mirall. D’ençà d’una con­versa entre Cris­tina Masanés i Marta Marín-Dòmine, al Museu d’Història de Girona, i durant la qual es va fer esment als miralls d’una taula d’explo­ració gine­cològica dels anys trenta. L’arte­facte –és l’única defi­nició pos­si­ble d’aquell apa­rell mèdic, gens aco­lli­dor– for­mava part de l’expo­sició Les coses que foren. Veient els miralls, col·locats estratègica­ment per explo­rar el mis­teri femení, era ine­vi­ta­ble sen­tir la fre­dor, la d’un con­tacte ima­gi­nat amb la part del cos més íntima, enca­me­llada en aquell arte­facte. “El mirall és un objecte molt poderós”, va dir Masanés. I vaig ano­tar la frase pen­sant en el mirall màgic de la madras­tra de la Blan­ca­neu, l’alta­veu de la vani­tat i de la veri­tat, i també en tots els que hem tren­cat maleint el seu reflex. Vaig dema­nar a l’Eva Vàzquez un lli­bre que em servís de mirall. Tal­ment com la reina pre­su­mida del conte, obses­si­o­nada per la seva bellesa, la com­tessa de Cas­ti­gli­one tenia una ànsia de retra­tar-se malal­tissa. És el relat d’un món de vels, naf­ta­lina, gos­sos morts i flors seques que des­criu Nat­ha­lie Léger a La expo­sición. Al final ha estat l’actriu Emma Thomp­son, el meu mirall, mira­llet màgic: “Treu-te la roba davant del mirall i no et moguis.” No ama­guis panxa, posant, de per­fil, seguint les ordres d’un fotògraf que et vol mirar com la que no ets. Accepta el poder del mirall i sobre­tot el del teu cos.