Alcarràs

Passant avui pel 22@ pensava com contrasten les obres i la vitalitat que s’hi veu amb el missatge de pessimisme i decadència que emeten el poder català i espanyol.

Les nostres elits esgotades ens diuen que tot està molt malament per defensar-se. Al cap i a la fi, si tan fotuts estem, ja ens semblarà normal tenir uns líders tan mediocres sense projecte de futur. Políticament no hi ha res com dir a la gent que estan enfonsats perquè les coses no tornin a sortir de mare.

La realitat, però, és tossuda. Les xifres indiquen que el país surt de la covid prou bé, creant ocupació a bon ritme, l’ecosistema emprenedor es dobla en 5 anys i el mercat d’oficines està en màxims. I no només econòmicament. Mentre ens intenten fer empassar uns Goya de qualitat discreta, una pel·lícula feta sense mirar cap a Madrid guanya la Berlinale (Alcarràs). El país està en forma, però les seves elits estan cerebralment mortes des de fa 20 anys. Els polítics autonomistes, els empresaris que llegeixen Expansión en lloc del Financial Times o els de la cultureta provinciana amb productora subvencionada. Parlar amb qualsevol d’ells és tot un flashback a 1992.

És aquesta una situació sostenible? Al meu entendre, no. El poder ha d’inspirar i liderar, i 20 anys sense idees noves s’acaben notant. Les grans línies del país d’avui es van definir totes al segle passat: el mateix 22@, el corredor mediterrani, la indústria exportadora. Cal marcar un canvi de rumb en molts àmbits que aprofiti les forces individuals que mostra el país en lloc de menystenir-les per complex d’inferioritat. Cal fer net en les elits catalanes, segur que entre els gairebé 200.000 catalans que han hagut d’emigrar els últims anys cap a països més avançats hi ha talent i idees noves. Repesquem-lo.