Cinema espanyol?

Cris­tina Cal­derón, símbol de la resistència cul­tu­ral dels pobles ori­gi­na­ris de Xile, va morir la set­mana pas­sada a 93 anys. Era l’última par­lant nativa de la llen­gua del poble dels yagan, el més aus­tral del pla­neta. Amb la mort de Cris­tina Cal­derón des­a­pa­reix l’última dipo­sitària de la cul­tura dels yagan, un poble nòmada d’experts nave­gants víctima del geno­cidi colo­nit­za­dor, que va habi­tar fa més de 6.000 anys el sud de Terra de Foc entre Xile i l’Argen­tina. Cone­guda com l’“àvia Cris­tina”, va ser decla­rada tre­sor viu de la huma­ni­tat pel govern xilè i per la Unesco, després d’anys de tre­ball per pre­ser­var la cul­tura i la llen­gua del seu poble. La mort de la llen­gua dels yagan, i, per tant, d’una cul­tura, d’una via de pen­sa­ment, de viure i d’enten­dre la vida i rela­ci­o­nar-se, és un efecte de la colo­nit­zació i la impo­sició supre­ma­cista cul­tu­ral. Aquí passa el mateix. El cas­tellà és la llen­gua del domi­na­dor. A diferència del català, gau­deix d’una bona salut. És l’idi­oma ofi­cial en 22 països i el par­len més de 591 mili­ons de per­so­nes al món, ja sigui com a llen­gua nativa, segona o estran­gera, segons dades de l’anu­ari de l’Ins­ti­tut Cer­van­tes cor­res­po­nent al 2021. A més, és la ter­cera llen­gua més uti­lit­zada a inter­net. La seva super­vivència està més que garan­tida. En canvi, la del català no. El català no té ni l’esta­tus legal, ni la pro­tecció, ni la pro­moció del cas­tellà, just al con­trari, tret de l’escola, on ara es vol fer recu­lar. Quin per­cen­tatge té en el cinema? I en les tele­vi­si­ons dels països cata­lans, en la premsa o en els jut­jats? El català per a ells no és espa­nyol; la pel·lícula gua­nya­dora, sí, però ama­guen la llen­gua en què ha estat rodada. Èxit espa­nyol? Quin cinisme!