Raça humana
Sota la carpa ens roben el pa
Tal com són les coses, al circ no s’hi menja pa, més aviat s’hi entreté el rau-rau de la gana i qui dies passa... L’espectacle de la caiguda de Casado està molt ben servit de juguesques perdudes, cops de palau i de timó, rates que salten del vaixell, traïdors que ovacionen i feres –també mediàtiques– que hi claven les dents, l’eròtica del poder sol ser sagnant i els titulars no perden pistonada. Fins i tot, en aquest maremàgnum d’anàlisis un punt tragicòmics hi ha qui ha remarcat la ironia que l’encara president del PP hagi perdut bous i esquelles precisament per haver trencat la llei de l’omertà i haver denunciat un cas de corrupció. Costa creure-ho; almenys, que fer neteja fos la seva –no direm pas que innecessària– intenció en enfrontar-se a l’ínclita senyora i els corresponents tripijocs, perquè en el si d’aquesta família la cleptocràcia és sistèmica, i si no consultin l’hemeroteca i se’n cansaran, de trobar-ne mostres que precisament ell no ha destapat. Casado ha estat un mal polític, és ben cert, amb els seus boicots, insults, i constants bandositats per conservar la finca –seva– al preu que fos; també un ara dic blat ara dic ordi sense escrúpols que d’altres de ben abominables estan aprofitant per collir tot el sembrat; és l’home del sac ple de mentides amb un posat desairós i de banya baixa que arribat el moment reclama una sortida digna. D’acord, però els que l’han apunyalat no són millors, temps al temps per comprovar com gestionen els draps bruts. El que importa és que no ens distraiem amb el circ que ens munten, perquè sota la carpa ens roben el pa.