Jordi Cuixart ha fet un pas enrere i fa bé. Estic d’acord amb ell que no s’hi val a posar taparada a la cosa pública (encara que sigui des d’una entitat privada com Òmnium). Gràcies, Jordi, per la teoria que ens deixes (i pocs escoltaran) dels lideratges múltiples i diversos que necessitem, com a alternativa als lideratges messiànics que potinegen les vides de la ciutadania. Cuixart fa un pas enrere i l’ha fet bé, el pas. Meditat, programat, endreçat. Distanciat de la presó i distanciat de l’indult. Com tocava al llengot que va prometre que faria als repressors. El fa amb una associació més forta que mai en nombre de socis i amb una transició exemplar a la presidència de Xavier Antich. Cuixart fa un pas enrere i el fa havent-ho fet bé per la feina feta, pels sacrificis que s’ha embeinat i per les imatges i les icones rellevants que ha deixat perquè les noves generacions se sentin tocades a la fibra i s’hi tornin a posar qualsevol dia d’aquests. Fa un pas enrere i el fa explicant-lo bé, en positiu, sense retrets. És clar que dins seu hi ha una remor que se sent. A algú com ell, que ha anat de la unitat a la unitat, és possible que no li hagi provat tant sectarisme com es porta aquests dies. Però se’n va sense escopir verí. S’agraeix. Reconec (i ja ho havia escrit) que els darrers mesos havia fet giragonses que no eren el que més m’ha agradat. Però ara no toca. Hi tornarem, Cuixart! Perquè tornarem a la teva cita de Maragall: “Cadascú al seu lloc i al cop del seu martell.”