Europa de l’OTAN o dels pobles

Aquests dies de guerra m’ha sorprès llegir coses com si aquesta guerra fos la pitjor barbaritat que ha passat a Europa des de la Segona Guerra Mundial. I el que va passar a les colònies europees, per exemple a Algèria per part de França? I el que va passar fa ben poc a l’antiga Iugoslàvia? I els milers de morts de la Mediterrània que tenim aquests darrers anys? No són cosa d’Europa? I no era una cosa d’Europa l’1-O i la resposta a cops de porra de l’Estat espanyol contra els qui van votar? Ciutadans europeus, demòcrates i pacifistes que portaven una papereta a la mà per decidir el futur del seu poble. No era cosa d’Europa? I sobre els drets i la sobirania nacional, què va fer la comunitat internacional pel poble kurd, que va lluitar tan decididament contra Estat Islàmic, que havia declarat la guerra a Europa i el món occidental? On és el seu reconeixement del que van votar democràticament? No em queixo dels escarafalls dels demòcrates de debò, siguin de la ideologia que siguin, em queixo de les tergiversacions i ocultacions de les guerres explícites o amb sordina que no ha parat d’haver-hi amb la implicació dels estats europeus com a protagonistes. Debatrem sobre els nacionalismes imperialistes? Ja es veu que no. Ni tan sols sobre com construir uns estats units d’Europa, justament pel mateix motiu: la qüestió nacional no està gens resolta, malgrat que una part de l’esquerra la vulgui superar dient que és una qüestió del passat. Per què ni l’independentisme no treu el seu discurs propi de l’Europa de les nacions? Per què tothom abraça acríticament l’Europa dels estats i de l’OTAN? L’imperialisme arreu no és pau, és por.