La taula dels petits

Fa un temps em van encarregar un reportatge i em van adreçar a un expert que m’explicaria el tema. Vaig escriure-li per quedar i mentre esperava resposta em vaig estar documentant per preparar les preguntes. Quan va arribar el dia de l’entrevista, doncs, em sentia ben preparada. L’expert era un home que em va desconcertar des del primer moment. En lloc de deixar que li preguntés em feia preguntes ell, que evidentment jo no sabia contestar, com si necessités demostrar que jo no sabia res per després explicar-m’ho des de la seva saviesa infinita i generosa. Va arribar a dir-me: “Tu, com que ets una nena tan joveneta, no ho has viscut, però...”. No vaig saber trobar cap resposta adequada i en el meu silenci impotent vaig notar com em creixien les cuetes, em desapareixien les arrugues de les comissures dels ulls i en lloc de la motxilla negra i professional de cop en tornava a tenir una amb la Heidi dibuixada. Sí, de l’antiquíssima Heidi perquè tenia 39 anys i feia molt que havia deixat de ser una nena.

Vaig callar, doncs, i vaig seguir prenent notes desaforadament, parlava ràpid i em costava seguir-lo tot i els meus vint anys d’experiència. No m’ho posava fàcil i això no feia res més que confirmar els seus prejudicis: devia pensar que jo no era prou professional per treure suc del que em deia. Al cap de mitja hora em vaig veure expulsada bruscament: encaixada de mans ràpida i al carrer. Plovia. Si hagués tingut vuit anys m’hauria posat a saltar als bassals amb les botes d’aigua vermelles que tant m’agradaven. Però en lloc d’això vaig evitar de mullar-me les sabates i vaig obrir el meu paraigua de dona adulta. Em va costar espolsar-me la sensació de malestar.

És difícil reaccionar quan t’infantilitzen en el context laboral. I a les dones ens passa molt, moltíssim. N’he parlat amb amigues d’àmbits diferents, algunes d’elles amb càrrecs de molta responsabilitat (com ara una alcaldessa o una directora general) i totes s’hi han trobat. No són casos aïllats i no afecten només les relacions amb diferències jeràrquiques (en aquest cas encara són més greus perquè és abús de poder). Quan un home amb qui no tens cap mena de confiança personal et diu en una reunió coses com ara “que guapa que estàs”, “ho has fet molt bé, maca”, evidentment no t’està elogiant: t’està llançant una bomba. Una bomba de menyspreu cap a la teva vàlua professional que si hi ha altra gent davant es converteix en una humiliació pública. T’està reduint des d’una posició de superioritat a un cos bonic o a una noieta que s’hi esforça i avui se n’ha sortit, que vol dir que no et considera una persona competent a qui tractar amb respecte i igualtat (en cas de dubte sobre si un comentari és pertinent o no, imagineu la situació a la inversa: és versemblant que una dona digui això a un home?).

Quan les dones ens expliquem aquestes coses ens bull la sang i pensem com hauríem d’haver reaccionat, perquè rarament sortim amb l’autoestima i la dignitat intactes d’aquestes situacions. Llavors ens donem idees de respostes contundents i enginyoses i algunes venjances ben creatives (que també s’ha de riure, coi!). Volem deixar clar que no és acceptable el comentari i la relació de falta de respecte que implica i acabar amb aquesta sensació d’impotència, de “és igual que estigui carregada d’experiència i de màsters, que ve un senyor i en dos segons i sense perdre el somriure et deixa clar que avui t’ha deixat parlar però que a tu et toca seure a la taula dels petits”. I apuntem mentalment: no deixaré que em torni a passar. És igual que sigui el papa de Roma: si em fan un comentari fora de lloc no callaré. 

Però sabeu què? Que a les dones ens han educat per ser agradables i conciliadores, i evitar com sigui les situacions incòmodes (per als altres; nosaltres ens les hem d’empassar). I si sumem a això la sempre disposada síndrome de la impostora, aquest corcó de la inseguretat que ens fa pensar “potser sí que en el fons no en sé tant”, doncs ja ho tindríem. O sigui que em sap greu però és possible que jo m’hi torni a trobar. I també tu, bibliotecària, analista, netejadora, caixera, empresària, consellera. Però vull pensar que cada cop menys: menys comentaris inadequats, menys silencis com a resposta. Perquè ja sabem que no ens passa a nosaltres soles, sinó que ens passa a totes pel fet de ser dones, i això ho canvia tot. I ja fa molt de temps que la Heidi no ens fa ni fred ni calor.