Esmorzar amb l’Elsa

Fa un any que va morir Elsa Peretti . Cinc mesos abans li vaig demanar si no li agradava mirar enrere, tipa que els periodistes, cercant la model frívola de la Gauche Divine i la dissenyadora de joies de Tiffany, però també i sobretot una gran mecenes, ho reduíssim a una sola imatge, la de la icona de la modernitat, la que expliqués anècdotes de Studio 54, de la Nova York de les avantguardes i de la seva amistat amb Halston. “Va ser bonica la festa”, em va respondre amb relació a aquells temps feliços també per a la creativitat. “Aprendre i divertir-se” podria ser un bon epitafi per a qui alguns obituaris de fa un any se servien encara de Dalí, que la va vestir de verge en una performance, per definir-la. Encara calen els bigotis per explicar qui era una dona immensa, afable i generosa. Abans de l’entrevista em va fer arribar un exemplar de La Llera, la revista del Ter, perquè hi havia un article sobre Sant Martí Vell, el poble que va restaurar. Li havia agradat especialment la referència que es feia d’ella, del seu enamorament del camí de Can Noves i de la inspiració que havia trobat entre garbes, pedres, fulles, cargols i sargantanes. Ens ha llegat peces de museu i un poblet bucòlic però sobretot una vida filantròpica, que no ocupa mai els titulars, però que dona sentit a tot.