Contra la resignació, activisme social

Els resultats de la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques -altrament dit Equip Mèdic Habitual- han confirmat les previsions més negres. Al País Valencià Francisco Camps, l’as de la Fórmula 1, arrasarà en les eleccions dites i sentides autonòmiques. El candidat que han triat els socialistes, Joan Ignasi Pla, no li farà ni pessigolles a la coroneta. València és una festa.

Gràcies al Partit Popular, s’hi han alçat tot de palaus d’òperes i peixos, els han portat l’America’s Cup i ara els faran un circuit urbà de bòlids perquè ni els gats transitin tranquils. Xe, que bonico i quin canvi. Enhorabona.

Tant se val que tanta meravella amagui dipòsits negres de corrupció i misèria polítiques i sucursalisme nacional. Quan es palpa el fang brut molts valencians repliquen encantats que cada poble té els polítics que es mereix, i que ells també, si poguessin, tirarien grapa al calaix. Aquesta majoria, doncs, dirà ben alt i ben fort PP, i el PP guanyarà per quatre llargs anys més. Els pocs que queden amb tres dits de front s’enfonsaran. Malament.

Contra la resignació política, activisme social. Aquestes eleccions han despertat al País Valencià un cert moviment de revolta, que s’ha concretat en el rodatge d’un film càndidament subversiu, un pacte entre Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià, i tot de manifestacions i protestes. Quan el PP guanyi, això no pot acabar. Més aviat al contrari. Més altes caldrà fer les trinxeres de la contestació. En una situació política normal caldria acceptar els resultats, però tothom sap que els populars al País Valencià es fan trampes fins i tot quan despleguen solitaris, que han instrumentalitzat els mitjans de comunicació públics i que han comprat o pressionat els privats. La revolta allà és higiene democràtica.