A principi d’aquest mes, es va subhastar a Barcelona un dibuix inèdit que Picasso va crear a la capital catalana, amb una vista de fons de la capital catalana sobre una targeta de la merceria dels germans Junyer Vidal, amics catalans de l’artista. Un picasso catalaníssim, i blau, un dels seus períodes més apreciats, que va adquirir per 80.000 euros un col·leccionista particular no català . Cap administració pública catalana s’hi va interessar, ni l’Ajuntament, titular de l’únic museu del món que Picasso va nodrir de donacions per situar Barcelona al mapa, ni la Generalitat, que no va precisament sobrada de picassos en les seves col·leccions. Tampoc va moure un dit el Ministeri de Cultura, amb la seva apatia crònica per cobrir les necessitats patrimonials de la perifèria de Madrid, però ben despert a l’hora de comprar l’Arxiu Lafuente, un conjunt de més de 130.000 obres que tutelarà el museu Reina Sofía, moltes de les quals catalanes, com les de l’efervescent escena underground dels anys setanta, que cap institució catalana es va preocupar de preservar tot i el perill que corrien de desaparèixer. I amb precedents com aquest continuem sense aprendre la lliçó i la fuga de llegats culturals ens empobreix cada dia que passa, frustrats pel desemparament dels d’aquí i els d’allà.