De passats i futurs

El passat té un nom que enganya: el passat ni tan sols passa. D’aquí la constatació de ressonàncies en la història col·lectiva o la personal. A pagès, el fenomen és descrit amb un dictum que no falla: “Tot torna.” L’enigmàtica naturalesa del temps fa viure el present com una síntesi misteriosa de passat i de futur. Per això als polítics els agrada tant vendre el present com el millor futur possible. Ho va fer el líder conservador anglès Harold Macmillan en un discurs l’estiu del 1957: “No heu estat mai tan bé!”, va cridar. L’exclamació es va fer famosa. D’entrada, la frase sembla una reivindicació de la tasca de govern, tot i que, vist que venien de la Segona Guerra Mundial i d’una llarga postguerra, potser no era un gran mèrit. Era l’inici del consumisme generalitzat i els que vam néixer en la dècada dels cinquanta ens hem sentit acompanyats per una sensació de progrés lineal, generació rere generació... fins al 2008. Els darrers anys hem encadenat la crisi econòmica, la pandèmia i, ara, les angoixes d’una guerra propera. En realitat, conservador com era, en Macmillan no es vantava de res en aquella frase. Es preguntava si allò es podria “conservar”. Si es llegeix tot el discurs, s’entén que “No heu estat mai tan bé!” era un avís en el sentit de dir: “Potser estem massa bé perquè pugui durar”, i aquell polític sensat es preguntava si es podria controlar la inflació davant de tant creixement. En els nostres entorns, la fascinació per un futur sempre més brillant i pròsper ha donat pas a les visions nostàlgiques del passat. Zygmunt Bauman, en un assaig pòstum, va batejar el nou fenomen com la retrotopia; és a dir, la necessitat d’ubicar les utopies, no en el futur sinó en el passat. El passat, deia aquell, és un país estranger, però ara mateix el passat apareix com un refugi, un espai força amable on, per dir-ho en l’esperit de Macmillan, s’hi estava prou bé.