Princeses

La princesa de Gal·les escull el vestit que no toca. I ho fa deliberadament: s’atansa la peça d’un groc vainilla, se’l mira, llegeix l’etiqueta i inclina el coll. Disposats en renglera, com si esperessin les models que han de desfilar. Estan ordenats per dies i celebracions. I Diana assisteix a l’ofici del Dia de Nadal, a l’església de Sandringham, amb el conjunt pensat per Sant Esteve, segons s’havia escrit amb cal·ligrafia precisa en l’etiqueta. És una escena de la pel·lícula Spencer , on l’actriu Kirsten Stewart, immensa i extraordinària, fa reviure la Diana trista, introspectiva i rebel, que busca la força en el moment en què vol prendre el camí més difícil per a una princesa: la llibertat. La pel·lícula de Pablo Larraín, autor també de Jackie (2016), mostra la vulnerabilitat d’icones femenines, la seva representació i el seu ressorgiment. Spencer també és una oda a la teatralització que, en aquest món canviant, és la reialesa, sempre a punt per vestir-se amb la disfressa pertinent. Mantenir-se a l’escenari és perpetuar un món en què, com diu Diana al film, “no hi ha futur, present i passat són el mateix”. El concepte “modernitzar la monarquia” és un parany perquè continuem abaixant el cap fent-nos creure que una simbologia anacrònica és nou paradigma. No oblidem que, darrere el teló, ells es mengen els pastissets mentre a l’altra banda el preu del blat puja.