El PSC té un problema per resoldre

La direcció del Par­tit dels Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya ha adop­tat davant les contínues decla­ra­ci­ons de Pas­qual Mara­gall una acti­tud d’extrema prudència. El pri­mer secre­tari del par­tit, José Mon­ti­lla, ha donat ins­truc­ci­ons als seus diri­gents perquè no res­pon­guin a l’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Però aquesta decla­ració d’inten­ci­ons no és tan fàcil de com­plir. Mara­gall no deixa de par­lar i és ben lògic que els peri­o­dis­tes els trans­me­tin els dub­tes que comen­cen a pesar en l’opinió pública sobre la relació que manté amb el seu par­tit –del qual encara és pre­si­dent– i sobre la valo­ració que fa ara dels resul­tats de la reforma esta­tutària.

No tot­hom, a més, segueix les ins­truc­ci­ons de Mon­ti­lla. Ahir el dele­gat del govern de la Gene­ra­li­tat a Madrid, Miguel Ángel Martínez Fraile, va escal­far encara més l’ambi­ent afir­mant que ningú no fa decla­ra­ci­ons sem­blants si no es troba “en una situ­ació no gaire ade­quada física­ment i psi­cològica­ment”. Igual­ment, la resta de par­tits van con­ti­nuar cre­uant decla­ra­ci­ons a favor i en con­tra de les opi­ni­ons de l’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

Pas­qual Mara­gall ha cai­gut en una greu irres­pon­sa­bi­li­tat política. És pos­si­ble que molta gent a aques­tes alçades hagi arri­bat a la con­clusió que els resul­tats finals no com­pen­sen el ter­ri­ble des­gast que va supo­sar el procés de reforma de l’Esta­tut. Però, en tot cas, la per­sona que va lide­rar, almenys en apa­rença, aque­lla etapa i que va afir­mar després de l’apro­vació del text al Par­la­ment espa­nyol que l’Estat ja era “resi­dual” a Cata­lu­nya, ara no pot can­viar radi­cal­ment d’opinió sense expli­car-se d’una manera con­vin­cent ni plan­te­jar alter­na­ti­ves.

Però la res­pon­sa­bi­li­tat no només comença i acaba en Pas­qual Mara­gall. El seu par­tit també en té. I els diri­gents soci­a­lis­tes no poden con­ti­nuar mirant cap a una altra banda com si no passés res, com si es tractés de “les coses d’en Mara­gall”. Van ser els que van anar a bus­car-lo a Roma després del lamen­ta­ble epi­sodi de la seva dimissió com a alcalde de Bar­ce­lona. Són ells el que el van con­ver­tir en can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. I són ells els qui hi han de par­lar i tro­bar la sor­tida a la part de crisi que els cor­res­pon.