De set en set
Ni immersió ni normalització
Feia temps que en tenien ganes però no gosaven i finalment s’han decidit a fer el pas. ERC ha pactat amb el PSC i els Comuns. En aquest cas, per la reforma del model d’immersió lingüística, acord al qual inicialment s’hi va sumar Junts tot i que se’n va despenjar després. Puc entendre el pacte amb el PSC per tacticisme per driblar l’aparell judicial espanyol tenint en compte que, ens agradi o no, continuem dins del regne espanyol, però no pas al preu de liquidar la immersió lingüística. El problema ve de molt més enrere. Ve de la ficció de la immersió i, encara molt més greu, de la ficció de la normalització del català, que, lluny d’avançar, recula en tots els àmbits socials. Si no fos per l’exigència dels jutges espanyolistes, encara seguiríem en aquesta ficció. Estic convençuda que quan aquests van establir el 25% del castellà, molts van sospirar: “Encara rai, en realitat el percentatge és superior!” Alguns altres hi afegien: “Ara, doncs, podrem exigir amb contundència el 75%.” El més greu és que els partits que són al govern ho acceptin en unes condicions de clar retrocés del català en tots els àmbits, que la immersió a l’escola no és la desitjable, i a sobre alguns ho justifiquin dient que això és bo perquè ajudarà a eixamplar la base o evidenciarà la precària situació de la llengua. Però de què ens servirà si ja no ens queda res? I ara que ja tenim la foto i s’ha blanquejat el PSC-PSOE del 155, qui no ens diu que en un futur pròxim no veurem un nou tripartit? No ens enganyem: ERC s’ha convertit en soci indispensable del govern de coalició espanyol, el més progressista de la història diuen, però la repressió no afluixa.