Els treballadors han votat Sarkozy

L’esquerra fran­cesa no està en ruïnes, però sí en decadència. I això passa perquè ja fa molts anys que el Par­tit Soci­a­lista no és la pri­mera opció dels tre­ba­lla­dors, sinó la dels que dis­po­sen d’un lloc pro­te­git a l’admi­nis­tració pública. I això, en un país que té un sec­tor públic mas­todòntic, és molt –i el 47 per cent de Ségolène Royal és un resul­tat digne–, però ja no és prou per gua­nyar.

Nico­las Sarkozy ha anun­ciat com a pri­mera mesura que nome­narà un govern trans­ver­sal, amb mili­tants de la UMP, però també cen­tris­tes i gent d’esquerra. Una fórmula pen­sada per a la des­trucció defi­ni­tiva de la línia divisòria tra­di­ci­o­nal de la política fran­cesa, basada en el rea­gru­pa­ment dels dos pols en la segona volta. L’estratègia pot arri­bar a ser demo­li­dora i ha fet entrar els grans noms del soci­a­lisme francès (els ele­fants, que en diuen allà) en un estat de gran ner­vi­o­sisme. De fet, tots són cons­ci­ents que un govern d’aques­tes carac­terísti­ques pot tenir con­seqüències letals per al futur imme­diat del Par­tit Soci­a­lista.

“No es pensi que vostè és el Mes­sies només perquè té un Judes a la seva taula”, li va dir Ségolène Royal a Nico­las Sarkozy quan el can­di­dat de la dreta li va recor­dar que Eric Bes­son, antic res­pon­sa­ble d’eco­no­mia del Par­tit Soci­a­lista, ara forma part del seu equip d’asses­sors. Una frase bri­llant, però que deixa ben al des­co­bert el grau de per­tor­bació pel que passa el camp soci­a­lista i la seva por a la defecció.

“Sem­bla que ella vol con­ti­nuar pel mateix camí –ha dit el paquidèrmic Lau­rent Fabius–, però si apli­quem a les legis­la­ti­ves el mateix mètode que a les pre­si­den­ci­als ens pas­sarà el mateix. O pit­jor”. I aquí hi ha la clau del jeroglífic. La crisi del Par­tit Soci­a­lista prové del fet que s’ha gre­mi­a­lit­zat i ja no aporta solu­ci­ons poten­ci­al­ment majo­ritàries. “Demà, dutxa freda”, és la sentència de Fabius.