Volodímir

En les trifulgues europees els ucraïnesos no han fallat mai… a l’hora de posar-hi els morts. L’historiador Snyder ha fet els comptes: durant la Segona Guerra Mundial van morir en termes “absoluts” més ucraïnesos que a tota la resta de la Unió Soviètica, i van superar amb escreix el nombre de morts dels estats aliats de França, el Regne Unit i els EUA, plegats! Condemnats a ser una mena de reserva d’esclaus (Hitler ho veia necessari pels seus deliris imperialistes per analogia amb el que havia suposat l’esclavitud africana per als EUA), les il·lusions del poble ucraïnès sempre han estat esclafades per servitud a interessos geoestratègics, en la política dels superestats que amb tanta clarividència va descriure Orwell a Mil nou-cents vuitanta-quatre. Parlem d’aquestes coses amb l’amic Volodímir (com en Zelenski, diu, tot i que no el vaig votar perquè no el veia preparat. Ara ho faria). En Volodímir és professor de llengües a Barcelona, però prové d’una família de camperols de tota la vida. Porten inscrites a l’ADN totes les calamitats de la seva gent amb el record especialment cruel de la gran fam i les cooperatives de Stalin dels anys 30. Aclaparat, en Volodímir se sent part d’un poble acostumat a viure arrossegat sempre pel corrent advers i terrible de la història... Afronta la situació d’aquests dies amb la barreja de fatalisme i coratge dels seus (dos nebots van retornar de seguida a Ucraïna per anar a lluitar). Recordem allò d’en Camus a propòsit de la nostra guerra civil: es pot tenir la raó i perdre. A dins del cor, ell hi porta la pena d’haver estat soldat als anys vuitanta, quan encara eren dins la Unió Soviètica, a l’Afganistan, amb altres estudiants. És un record fantasmagòric i encara dolorós. Forçats a trobar ànims i esperança malgrat tot, en Volodímir agafa aire i diu, ara amb contundència, que passi el que passi, moralment, en Putin ja ha perdut. Patirem, insisteix, però en Putin ja ha perdut.