15 són 15
El català, cosa de tots
L’any 1982 la Generalitat de Catalunya va impulsar una campanya de sensibilització per recuperar el terreny perdut en l’ús social del català i normalitzar-lo com a llengua vehicular al carrer i a la societat. Amb aquesta idea es va utilitzar l’eslògan “El català, cosa de tots”.
Som a l’any 2022, quaranta anys després, curiosament quasi tants anys com va durar la dictadura franquista que tant va fer per suprimir el català de tots els àmbits públics, i la situació de la llengua no està ni molt menys resolta, sinó més aviat sembla que som en una clara involució.
La realitat del dia a dia posa en evidència que a Catalunya no és necessari el català per a viure-hi. Ni per treballar-hi, ni per relacionar-se amb l’administració pròpia de la Generalitat, ni per anar a comprar, ni per gaudir del lleure, ni tan sols per anar a l’escola. Per a res. En el millor dels casos el català és útil, en alguns casos simpàtic i en altres casos purament anecdòtic. Però en cap cas és imprescindible. Imprescindible com ho és el castellà per viure a Espanya, el francès a França o l’Alemany a Alemanya. I si una llengua no és necessària passa a ser folklòrica. Residual i prescindible. No tenir un Estat propi no ens ajuda gaire. Tenir un Estat en contra no ens ajuda gens. Tanmateix el català ha resistit i persistit, i ha estat el fil vertebrador de la nostra identitat pròpia, diferenciada d’altres identitats veïnes. D’aquí l’obsessió espanyola per uniformar i homogeneïtzar, castellanitzar Espanya, com a estratègia d’assimilació cultural i social, i per tant política.
Cal un compromís de militància proactiva, serena i alhora apassionada, per recuperar l’ús social del català, com a llengua normalitzada, habitual i de referència a Catalunya, sense estridències partidistes ni retòriques ideològiques. Després del desgast i la trencadissa del “procés”, el punt de trobada, de recollida, és la llengua, el català. L’únic punt en comú capaç de fer-nos sentir de nou “un sol poble.”
Per fer-ho possible el català, només ens té a nosaltres. Per això hem de ser-hi tots. Per això avui, quaranta anys després, el català continua sent una cosa de tots.