Els qui no són notícia

En periodisme hi ha una premissa que diu que el periodista no ha de ser mai notícia, i complir aquesta premissa enmig d’una guerra no ha de ser gens fàcil. Per això es mereixen un gran reconeixement els professionals i servidors públics que aquestes setmanes informen des d’Ucraïna amb cròniques dures però sense recrear-s’hi, amb sensibilitat però sense morbo, amb una mirada personal però sense personalismes.

Aquests dies que les famílies celebrarem reunides una Pasqua sense restriccions, és de justícia donar les gràcies als professionals que, en plena zona de conflicte, ens permeten veure-hi a través dels seus ulls però sense convertir-se en l’objecte de la notícia. Els espectadors ja sabem que, només pel fet de ser allà, la seva vida corre perill i encara més si fan un periodisme compromès, no cal explicitar-ho. En la cobertura de la guerra contra Ucraïna s’ha destriat el gra de la palla; han emergit els bons professionals i s’ha reforçat la importància dels mitjans públics. Els enviats especials de TV3 i Catalunya Ràdio han informat amb una gran exigència i humanitat d’una guerra que, com mai abans, vivim en temps real a través dels mitjans.

Avui, doncs, toca tenir un record per tots els periodistes de guerra que no podran menjar la mona amb les seves famílies perquè compleixen el seu deure professional: informar de la barbàrie sense fer-ne espectacle, servir els espectadors sense servir-se de les víctimes. Avui i sempre, un homenatge pels periodistes que treballen amb rigor i no són mai notícia.