El comissionista

Per als que tinguin videoclub casolà, aquests són uns bons dies per fer arqueologia i rescatar La escopeta nacional. I algú potser s’adonarà, o més ben dit reafirmarà, que tot allò del tardofranquisme no queda tan lluny, sobretot a l’hora de construir relacions opaques entre el poder públic i els interessos privats. La corrupció de tota la vida, per dir-ho ras i curt, la mateixa que a còpia d’anys s’ha convertit en un fenomen sistèmic, tot i que ara en democràcia es disfressa de formes més subtils i evolucionades que les d’una cacera maldestre organitzada en una finca decadent dels marquesos de Lagineche de torn. Tot plegat ve a compte, per descomptat, de tot aquest ciri que tenen muntat a Madrid amb el tema de les mascaretes. Una història, o trama, que ho té tot, començant per aquesta figura que en aquestes martingales de l’Espanya contemporània té un paper essencial, com és la del comissionista o, dit també, el conseguidor. De la seva ètica queda tot dit a partir del moment que parlem de personatges que tenen com a propòsit lucrar-se aprofitant un moment de tant dolor i trauma col·lectiu com ha estat una pandèmia. I de la seva estètica? És gairebé tan presumptament delictiva com ho pugui ser el seu comportament, ja que tots aquests Medina de torn semblen tallats pel mateix patró. Els típics nous rics que saliven per les marques, els iots o els cotxes cars, però que destil·len la mateixa classe que un Torrente qualsevol. Per coronar el pastís només faltava l’alcalde que tenen a Madrid, i al qual només fa falta escoltar-lo per donar gràcies a qui sigui del que tenim per aquí, per molt que sigui per arrencar a córrer i no aturar-se, tot sigui dit. Amb tota aquesta matèria primera, Berlanga es fregaria les mans per retratar el país, tot i que ningú doni per descomptat que aquest sigui un argument exclusiu de l’Ebre endavant. Perquè, amb el nostre 3%, també es podria construir un guió sucós. Llàstima que el grandiós Sazatornil ja no el podria interpretar. Perquè el seu Jaume Canivell ho clavaria.