La violència és l’ocupació

El 15 d’abril els cristians van celebrar el Divendres Sant, els jueus la Pasqua i els musulmans el segon divendres del Ramadà, dies de recolliment, alegria o oració. A la Ciutat Vella de Jerusalem la coincidència en el temps de les principals diades de les tres religions monoteistes va culminar amb un seguit d’enfrontaments entre els palestins que resaven a la mesquita d’Al-Aqsa i la policia israeliana, que amb l’excusa de controlar un grup d’avalotadors va ocupar l’Esplanada de les Mesquites i va entrar a l’interior del tercer temple més sagrat de l’Islam. El balanç, 150 ferits i 400 detinguts, és un esglaó més en l’espiral de violència iniciada fa un mes quan l’onada d’atemptats va provocar 14 israelians morts pels coets llançats per Hamàs des de Gaza i 24 palestins morts en les accions militars israelianes a la Cisjordània, territori que, juntament amb Jerusalem Est, va ser ocupat el 1967. Potser algú pensarà que per què en parlem, que el nou esclat de ferocitat no hauria de sorprendre ningú, ja que és una d’aquestes constants normalitzades en el panorama informatiu, i és cert. Però s’ha fet un esgarrifós pas endavant: dijous passat un grup d’extrema dreta dirigit per un deixeble del rabí racista Meir Kahane, que havia estat il·legalitzat, va sortir al carrer a caçar palestins i, utilitzant consignes com “Mort als àrabs” i “La sang jueva serà venjada”, ha tornat a enverinar el vesper. La realitat és que l’ocupació de Palestina és l’arrel d’un conflicte que només s’acabarà amb una solució acordada i estable –i que es compleixi–. Després, potser, podrem parlar de pau.