opinió
LLUÍS FALGÀS
Qui espia?
Arran del Catalangate l’independentisme ha aconseguit una de les fotografies més preuades dels darrers temps: JxC (Puigdemont), ERC (Junqueras), CUP (Riera), ANC (Paluzie) i OC (Antich). La foto es va esvair ràpidament quan els actors es van pronunciar: Puigdemont, en favor de trencar la relació amb Espanya, i Junqueras, en favor de mantenir-hi el diàleg. Un cop més, ambdós ho posaven difícil al president, Pere Aragonès, que continua essent partidari de mantenir l’equilibri i que confia en un pronunciament d’organismes internacionals, que fructifiquin les denúncies judicials en cinc països i a les institucions europees i en una comissió d’investigació al Congrés que fins ara ha deixat Pedro Sánchez a les cordes sense el suport del PNB i d’Unides Podem. Públicament, tothom està d’acord que l’afer és intolerable. En privat, hi ha tolerància davant el fet que un estat pugui espiar. La veritat és que Espanya s’ha situat com un dels països sospitosos d’un ús malintencionat d’espionatge de la informàtica. És a dir, un país dubtós de la seva democràcia. Sánchez haurà de fer quelcom en els pròxims dies. Haurà de fer rodar caps com en el seu moment va fer Felipe González amb les nomenades escoltes del Cesid. Entre d’altres, va ser destituït per omissió Narcís Serra, que llavors era el vicepresident. Serà difícil esbrinar la veritat d’aquest afer. De ben segur que no sortiran factures ni papers que puguin comprometre l’actual i l’anterior govern, que tenia una autentica obsessió per l’independentisme. Ningú creu que es pugui aclarir la veritat. Sánchez només pot recuperar confiances i ara com ara no té una resposta convincent que vagi més enllà de deixar passar el temps en espera que el tema escampi. Els socis el poden abandonar abans d’hora i tot i que sembla improbable es pot veure obligat a convocar eleccions, fet que només agrada a Vox. No volem ser espiats.