Sant Pol polisil·làbic
L’artista i escriptor Perejaume ens diu que “les paraules pressaben (...), contenen petites bombolles de l’atmosfera que hi havia quan van ser dites per primera vegada”. I que la llengua “ens respira”, que “en el fons de cada paraula hi ha la vida que se li ha fet, la vida que hi hem anat deixant”. Per afinar encara més, acompanya la reflexió amb una altra del mestre Coromines en què parla del seu ofici d’etimòleg i toponimista: “Quina emoció, quan el vel que cobria un mot d’aspecte misteriós s’esquinça i s’entreveu un daltabaix de segles, de gent i de creences distintes que hi han marcat cada una la seva ditada en un indret tan amagat que fins avui pot resseguir-s’hi.”
De cop, em ve a la pensa aquella sentència de Rovira i Virgili que definia la pàtria com “l’urna de les ànimes”. Tots aquells que pensem que la pàtria és, abans que res, la llengua, ens entristim pel rol que ens ha tocat jugar en aquest final de trajecte. Poca vida més, ai las, podrem deixar a l’urna de l’agònica llengua catalana. Poques ditades hi marcarem, ja, per a les generacions futures. La llengua respira i ens respira amb una trista i cada vegada més prolongada apnea. Hi ha alguna manera de reconfortar-nos?
Sí: mirant als segles passats, com deia Coromines. És clar que també podríem provar d’enriolar-nos albirant el que els espera, als infeliços lingüistes del futur... Un exemple: el topònim Sant Pol. Sí, ja ho sé, lector, de misteriós no en té gaire res. A tot estirar, ens podem entretenir en el dubte de si l’ortografia va quedar influïda per la pronúncia afrancesada del nom del sant o si va ser una mera reducció popular de la diftongació del mot Paulus, conservada pels monjos del monestir. Ah, però, quina emoció si imaginem els investigadors del segle XXIII...! Guaita’ls, com pensen i repensen un topònim que, lluny de reduir-se fonèticament, se’ls ha allargassat. Fins que un estudiant sagaç traurà la rifa en un arxiu sonor. Activarà una arcaica aplicació Mapes que tenia la gent al seu mòbil l’any 2022 i escoltarà una amable senyora –amagada religiosament darrere del cancell de la tecnologia– indicant-li com entrar al poble: –“En la rotonda tome la primera salida por la be uve cinco mil ciento veintiocho en dirección a (i aquí jo hi poso música d’Ennio Morricone)... San Polígono de Mar!”
