De set en set
Laforet no en té la culpa
No seré pas jo qui negui la pertinència de celebrar el llegat literari de Carmen Laforet en el seu centenari, i menys que se’n faci memòria a Barcelona, la ciutat on va néixer i on va obtenir aquell triomf exorbitant per la seva primera novel·la, Nada, que va tenir extasiada la intel·lectualitat del franquisme durant uns quants anys i que va fer salivar la burgesia catalana, sempre bastant espanyoleta, amb l’opulència dels sopars al Ritz. El que resulta no sé si dir-ne ofensiu, malintencionat o idiota és que l’exposició L’enigma Laforet, que s’ha portat de gira per les biblioteques de Barcelona, comenci amb un paràgraf com aquest: “Després de la Guerra Civil espanyola, la nostra literatura semblava adormida. Va ser el premi Nadal 1944, lliurat a una joveníssima Carmen Laforet, el que la va treure d’aquesta letargia i va insuflar aire fresc en aquest ambient tan enrarit i ferit. Amb Nada, la postguerra començava a ser un territori literàriament fecund. Així mateix, la feliç circumstància va servir d’estímul a altres autores, que van veure en Laforet una invitació a persistir en la seva vocació.” De debò? Quina “feliç circumstància” podia haver-hi el 1944, amb tots els escriptors en llengua catalana a l’exili, silenciats o prohibits? Destino, convocant del Nadal i editora de la revista que va promoure la castellanització de la cultura catalana, va tardar 24 anys a crear el Josep Pla, “el hermano catalán del Nadal” com n’han dit alguns amb la mateixa condescendència amb què haurien al·ludit a un germà tarat. Laforet es mereixia un homenatge més just, i la resta, una mica de respecte.