Quan anàvem d’exposicions

Durant un temps, massa curt, segurament desaprofitat, tenir la carrera d’història de l’art a mitges i haver trobat feina en un diari on et deixessin escriure ressenyes d’exposicions podia ser o bé una oportunitat o bé una inconsciència. A finals dels vuitanta, que confluïssin els atzars favorables era possible, i en lloc d’anar a amanir pizzes en un restaurant on només vaig durar un servei, vaig acabar visitant cada setmana totes les galeries de Girona i comarques. N’hi havia tantes, que els divendres, quan renovaven programacions, en publicàvem la graella a plana sencera. Em fa sentir molt vella, escriure això, perquè em veig entrant a les sales amb la llibreta de notes a la mà i el desconcert de no tenir ni un apunt de la facultat on aferrar-me per comprendre res del que hi veia, però també perquè evoco un món que ja no existeix, quan encara eren obertes la Sebastià Jané, Espais, Expoart, Can Norat, la Caramany, la Francesc Machado, fins i tot la Fòrum, que era com un multisales de pintura més aviat dolentota, i les Interbutics, el nostre intent fugaç de cultura pop, i tants de bars i cafeteries que es donaven un bany de modernitat a base de penjar quadros a les parets.

Anar a les inauguracions d’art era més chic, en aquella època, del que ho és avui anar a l’estrena d’Alcarràs, i a sobre t’obsequiaven amb un piscolabis i un espectacle de La Nau 18 d’Anna Rovira. Tornaves a casa baldada, i amb la bossa plena de prospectes i catàlegs. Després van proliferar les galeries diguem-ne d’estiueig, amb propostes high standing en masos sumptuosament restaurats, com la Cyprus de Sant Feliu de Boada, però de la que vaig aprendre més va ser de la petita sala que havia condicionat Mercè Ettinghausen a la seva casa de la Pera. Hi havia arribat a finals dels seixanta amb el seu marit, el catalanòfil Henry Ettinghausen, i des del 1987 i durant una dotzena d’estius hi va organitzar algunes de les millors exposicions de la dècada, de Faixó, Niebla, Ansesa, Corominas, Montserrat Costa, Torres Monsó, Gabriel, quasi sempre fent parella amb artistes estrangers. Era una casa acollidora i cosmopolita, on estava prohibit fer-t’hi l’esnob. La Mercè va morir fa un any, però se la retroba, amable i generosa fins i tot amb les nenes que no servien ni per fer pizzes, en cada una de les pàgines de les seves memòries, que són el retrat bonic d’una efervescència irrepetible.