Bella Lady Di

Aquest divendres es compleixen deu anys de la mort de Lady Di i les televisions en van plenes. No poden deixar passar l'oportunitat de dissertar una vegada més sobre un dels grans paradigmes de l'horterada que han existit al tombant de l'últim segle. Bé, doncs dilluns a la nit, TV3 va emetre Els últims dies de Lady Di, que des d'ara mateix esdevé un dels meus referents estètics i culturals.

Es tracta d'una producció de la BBC en què es van intercalant testimonis reals (dos periodistes, Mohamed al-Fayed, la terapeuta de Diana, un dels guardaespatlles de Dodi al-Fayed...) amb la recreació per part d'aspirants a actors dels dies anteriors a la mort de la parella en un túnel de París. Estava convençut que el docudrama era un gènere en desús i d'un mal gust horrorós. Gràcies per treure'm del meu greu error. Ara veig clar que és una autèntica aberració.

El que més em va interessar van ser les recreacions de les converses privades entre Diana i Dodi. M'encantaria conèixer els guionistes! Un prodigi d'imaginació i creativitat, sens dubte. I el que és millor: destinades en tot moment a confegir un producte de primera necessitat, una ficció informativa ferma, seriosa i molt ben documentada. Un exemple de bon periodisme, de compromís amb la veritat i d'absoluta manca de tendenciositat.

Un, que és molt cursi i amorós, va trobar a faltar més presència de Candle in the Wind, el tema musical que Elton John va cantar al funeral de la princesa. Esclar que ja m'hauria conformat amb Bella Lady Di, mítica cançó del gran Luis Aguilé. Però tanta veritat acumulada potser m'hauria fet saltar les llàgrimes.