El paradís del classisme

Jaume Plensa té una legió de fans de les seves escultures que decoren l’espai públic de mig planeta. Plensa, amb una interessantíssima, i menys coneguda, obra de la seva primera època, ha trobat la fórmula de l’èxit comercial. Només faltaria que no pogués guanyar-se, i bé, la vida amb el seu treball! No puc, però, mossegar-me la llengua amb els seus silencis quan el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, va explicar dilluns a la premsa la utilitat de les tanques que li han encarregat per barrar l’accés a la porxada del temple de l’òpera. Amb una sorprenent naturalitat, va dir que els molesta que aquestes arcades de la Rambla siguin un cau de vagabunds, prostitutes i drogoaddictes. I va insistir amb la mateixa idea classista i estigmatitzadora engaltant que, “en un espai que és el paradís, a la porta de vegades hi hem trobat l’infern.” L’endemà, Garcia de Gomar es va disculpar, precisant, però, que no se’l va entendre bé. Massa bé que se’l va entendre! Plensa, al seu costat, poetitzava sobre l’elogi a la diversitat que vol que sigui aquesta intervenció de lletres d’alfabets de múltiples cultures. Quin cinisme tot plegat. No opinaré del seu art, només em pregunto si estètica i ètica poden fer camins per separat en la carrera d’un artista del segle XXI.