De l’amor pels arbres

Ens vam trobar amb Monika Zgustova a propòsit de la presentació a Girona de la seva última novel·la, Ens vèiem millor en la foscor, en què l’escriptora i traductora (com no hem d’agrair les seves traduccions al català de Bohumil Hrabal o de les poetesses russes Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova?) s’inspira en la pròpia vida per traçar un relat sobre una família txeca marcada per l’experiència de l’exili i la dispersió dels seus membres després que s’instal·lessin als EUA. La protagonista, establerta a Barcelona, ho rememora fins a trobar-se per última vegada amb la mare, una dona amargada amb el sentiment que no ha desenvolupat el propi talent posant-se al servei del marit, un reputat arqueòleg, i que enveja la filla per dur una vida més lliure i plena. Els problemes derivats de la diferència sexual; la constatació d’una diferència generacional. Angoixada i depressiva, sentint-se abandonada, la mare ha covat un ressentiment que la du a actituds irades. La filla creu que “tenia la necessitat imperiosa de ser infeliç”.

Ens vèiem millor en la foscor, títol que fa al·lusió a un moment d’intimitat reconciliadora entre mare i filla, m’ha fet pensar en aquella cèlebre frase que encapçala Anna Karènina: “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera.” Tanmateix, com vaig comentar a Zgustova, cada cop tinc més la impressió que “totes les famílies són infelices” i que, en tot cas, cadascuna pot viure “moments de felicitat a la seva manera”, si bé em temo que n’hi ha algunes que sempre són desgraciades. No sabria dir com la conversa va derivar cap a la família d’Alcarràs, que gaudeix de moments de joia enmig d’una gran tensió a conseqüència d’haver d’abandonar les terres on ha cultivat préssecs. Aleshores, Monika Zgustova va fer una observació que em va semblar lluminosa: “És com L’hort dels cirerers, no creus?”

Sí que ho crec, encara que la família pagesa d’Alcarràs tingui poc a veure amb una família aristocràtica en decadència que ven la seva finca per eixugar els deutes. Al final de l’obra, els aristòcrates de Txékhov, impotents, senten la fressa de la tala del seu estimat “hort dels cirerers”. Això mentre que, en les últimes imatges del film de Carla Simón, els Solé d’Alcarràs, astorats i immòbils, veuen com les grues arranquen els presseguers. D’acord que aquells aristòcrates russos han mantingut una relació més contemplativa que productiva amb els arbres fruiters. Però totes dues famílies tindran el seu “paradís perdut”. Els nous temps respectius, amb els seus criteris econòmics, destrueixen els arbres destinant els terrenys a un altre ús suposadament més rendible.

El cas és que feia poc, arran de la presentació d’Alcarràs al Truffaut de Girona, havia conversat amb Carla Simón, que em va dir que va dirigir una adaptació del Vania (el muntatge amb el qual Àlex Rigola va concentrar de manera essencial L’oncle Vània, de Txékhov, en quatre personatges i una hora de durada) per a Escenario 0, sèrie emesa per HBO. Produïda per Barbara Lennie i Irene Escolar, ha enregistrat (buscant una fusió entre arts escèniques i llenguatge audiovisual) sis muntatges teatrals audaços dels últims anys, de manera que entre els quals hi ha Hermanas, un duel de les dues actrius impulsores del projecte a partir d’un text de Pascal Rambert, i Mammon, la implacable obra de Nao Albet i Marcel Borràs sobre la cobdícia contemporània.

Així és que vaig veure el Vania dirigit per Carla Simón, que treu a passejar per un bosc (de Cantalojas, a Guadalajara) els quatre personatges que Rigola va tancar dins d’una capsa escènica davant d’un públic reduït: Irene (Escolar)/Sonia, Ariadna (Gil)/Elena, Luis (Bermejo)/Vania i Gonzalo (Cunill)/Astrov. És clar: Astrov, amb el seu amor pels arbres, que planta com un acte de resistència contra la cobdícia que destrueix la naturalesa: “S’ha de ser mot bàrbar per destruir tanta bellesa, per destruir el que no has creat en lloc de multiplicar-ho.” D’aquí, cada cop hi ha menys boscs, els rius s’assequen, els ocells desapareixen i les terres s’empobreixen. També la família de L’oncle Vània és infeliç i es baralla. Almenys, però, Vania i Sonia es resisteixen a vendre la finca i, encara que essent desgraciats, treballaran sense descans per continuar-hi vivint amb l’esperança que, al final, accediran a una “vida meravellosa”.