Raça humana
Si tu t’aixeques, jo caic
If you rise, I fall (si tu t’aixeques, jo caic) és el títol d’una recerca realitzada als EUA que revela que grups socialment afavorits (no ens referim a milionaris, sinó a professionals amb cert poder adquisitiu) perceben la igualtat com una amenaça pel propi benestar i la pròpia prosperitat i això amb independència de la seva ètnia, el seu sexe i fins i tot la seva orientació política. És ben curiós. En termes generals admeten que l’economia d’un país s’enforteix –la qual cosa beneficia tothom– si s’atenuen els desequilibris i es facilita que una àmplia majoria visqui en condicions òptimes –i consumeix en consonància, s’entén–, però quan es tracta de la percepció individual llavors consideren que les polítiques públiques d’inclusió són perjudicials per a la seva seguretat perquè amenacen els recursos existents i, en conseqüència, prefereixen que els governs s’abstinguin de desenvolupar-les i que el mercat mantingui les naturals diferències entre els grups. El títol de l’estudi dona la clau d’una idea falsa basada en el temor que, necessàriament, perquè algú visqui en condicions dignes n’hi ha d’haver un altre ensopegant amb la misèria i, posats a fer, més val que sigui aquest altre i no jo la que pagui el mal preu, campi qui pugui! És tracta d’una mena de fatalisme pervers construït per evitar qualsevol indici de crítica al sistema i voluntat de canvi. Encara que està demostrat que és millor cooperar per tal que més persones avancin en lloc de competir perquè d’altres caiguin, s’ha acabat interioritzant el pensament insolidari de suma zero: o tu o jo, que tots no cabem en el vaixell. Molt penós.