De casa es ve plorat!

Durant segles i cultures plorar en públic no ha estat tolerat per la meitat de la població (els mascles), a la qual es recriminava debilitat si ho feia. Plorar era de dones. Recordeu la sortida de Boabdil, del regne nassarita a la península Ibèrica, ara fa 530 anys rendit als Reis Catòlics? Sa pròpia mare li passava el rosari. “Plora com una dona la pèrdua de Granada, ja que no l’has defensada com un home quan era teva.” Ara ha estat la inefable presidenta dels madrilenys, l’Ayuso, qui, en una interpretació lliure de la paritat, ha llegit la particular cartilla a la cap de l’oposició, Mónica García. “A la feina s’hi ve plorada.” Tots. Sense excepció. Es plora a casa, en la intimitat. Potser millor en solitari. Amagat, fins i tot. De fet no ha donat explicacions ni detalls. Es ve plorat de casa. Ayuso ho diu sense vergonya, i no és només cosa seva i no és només cosa de la política. Cada dia triomfen més els que pensen que a la vida s’hi surt plorat. Per què no és ben vist plorar, quan està demostrat que allibera tant com riure, cridar, maleir o renegar? Hi ha un moment per a cada cosa. Per què per plorar no? Em dona la gana de plorar quan em vingui bé plorar. Només faltaria! No vull sortir plorat de casa! Ni rigut, ni mut, ni sord, ni res. Així és que si mai ens trobem, presidenta Ayuso, i em desfaig en llàgrimes als teus morros, no hi vegis cap símptoma de debilitat. És la pena que em fas en saber que t’obligues a sortir plorada de casa. Això sí que fot riure!