Gomets als carrers

Circulant cap a Salt em trobo cada dia camí cap a la feina un senyal de trànsit que sembla tenir vida pròpia. Canvia de cara segons la meva velocitat. Quan m’apropo em mostra el seu presumpte estat d’ànim amb números ben grans depenent, és clar, de la velocitat del vehicle. Si sobrepasso el límit apareix aquella careta trista de color vermell. És infal·lible. Instintivament afluixo. I llavors el ninot canvia de cara, somriu i es torna de color verd. M’he portat bé. Premi!

Però compte. Al cap de 500 m hi ha una caixa negra insensible a les emocions. No cal que et faci cap cara, ni contenta (ja la posarà el recaptador de torn) ni trista. Tothom ràpidament o més aviat lentament va a la velocitat que toca. És la versió de trànsit del policia bo i el policia dolent. També és cert que en altres indrets hi ha aquests senyals de les cares, i no estan lligats a cap radar inhumà. Es tracta de canviar el nostre comportament sense haver-nos de fer passar per caixa.

Si això funciona, deu ser per la nostra rèmora del passat a l’escola i fins i tot a la llar d’infants. Allò tan pràctic dels gomets. Volem agradar al mestre i quan ens ensenya la cara enfadada automàticament ens portem bé i per tant anem més a poc a poc. Caldria immediatament estendre aquesta manera de fer als agents de la policia en persona. Que quan t’aturin per un motiu no estiguis tement el pitjor, sinó que d’entrada et somriguin.

En comptes de demanar-te els papers del cotxe i rebre’t amb aquella mirada intensa i de mala llet, que diferent que seria si el mosso et digués amb un somriure d’orella a orella: “Anaves molt de pressa. No vull que et facis mal!”. “Ai sí”, dic jo, també somrient. Té tota la raó, ja paro, ja… gràcies! Em posa un gomet amb la cara contenta?” demano també somrient. “I tant!”, diu ell cofoi. I marxo conduint ja més a poc a poc, i emocionada per la benevolència de l’autoritat, i ens saludem amb la mà mentre ell desapareix en el meu retrovisor. Als Estats Units es va fer un estudi, abans que s’implantessin les cares contentes, per comprovar els efectes que tenia somriure en la pacificació dels carrers. Un vianant a punt de creuar té més possibilitats que el cotxe pari si estableix contacte visual amb el conductor i somriu. Prenguem-ne nota.