Saïda. Mora catalanista

Has topat amb la benemèrita. Tu no ets cap pardalet, Saïda Saddouki; coneixes l’ofici i el país, i saps molt bé quins són els teus drets.

Quan fa uns dies vas anar a una comissaria de la guàrdia civil per unes traduccions, et vas adreçar en català als agents i vas rebre una pluja d’improperis. Et van engegar que parlessis en cristià, que allò que xerraves no era cap llengua, sinó una cosa inventada.

El repertori es va anar enriquint fins que et vas convertir en la “mora catalanista” per excel·lència, en la suma dels pitjors dimonis. Vas ser retinguda i vexada, i vas perdre la feina d’aquell dia. Bé, segons la versió del cos, el tracte dispensat va ser exquisit.

En fi, cadascú que pensi el que vulgui; però tot això passava a una caserna de Mallorca, on a força d’anècdotes ja hem assolit la categoria. Si cal fer cas de les explicacions oficials, les víctimes lingüístiques d’allà tenen una imaginació desbordada.

El més probable és que tu siguis, altra vegada, una moneda amb dues cares. La cara bona fa honor al teu nom (que en àrab vol dir feliç), i fa palès que l’existència de gent com tu ens regala una derrota menys –que no és poc–. La dolenta és que ni la llei, ni la coherència, ni la tenacitat, aconsegueixen donar carta de normalitat al nostre idioma.

Tot ens ho inventem; els maltractes, els insults, fins i tot la llengua mateixa. Encara resultarà que el tricorni i la pistola que ens ofenen també són pura fabulació.