De set en set
El rebost especulatiu
Plantar cereal a Catalunya acostuma a ser una bona inversió, respecte d’altres sectors agrícoles. El país n’és deficitari i el mercat és mundial. Un planeta de demografia a l’alça, amb més poblacions que assoleixen nivells de benestar majors i demanden més carn (pinso). Els sembrats es van estenent, substituint altres conreus amb més costos de producció, com ara la vinya. Els monocultius generen desequilibris ecològics i econòmics respecte dels diversificats paisatges agrícoles de mosaic. Boscos talats i recanvis econòmics inexistents en anys de conjuntures desfavorables són la realitat agrícola de zones captives com la Segarra cerealística, la Rioja vitícola o el Segrià de la fruita dolça.
L’onada de calor excepcional del maig ha rostit la meitat de la collita de cereal catalana. De reüll s’ho mira el gegant de l’agroindústria, el porcí. Ramaders calculant les alces desfermades del pinso, adobs i energia. Ens surt Brussel·les a alertar d’una crisi alimentària per la guerra. Sense pla B. Perdó? La UE? Aquesta que té un dels pilars fundacionals en l’autoabastiment alimentari i en la qual la PAC ha suposat durant dècades més de la meitat del pressupost? Aquesta, la del miler de pagesos francesos suïcidats per la pressió dels fons voltor. Aquesta, l’afectada pel despoblament i amb un 3% de pagesos catalans? Aquesta, en la qual pretenen posar plaques en nous regadius pagats amb milions dels contribuents en lloc de més conreus i cobrir les teulades de plaques? Sí, és la que especula amb l’alimentació, el territori i els pagesos. I ens diu que tot és culpa de Putin. Aquí i allà.