Memorial de greuges
Estic cansat. Estic cansat de les males passades que ens aplica un estat que fins ara qualificava de centralista, però que ara tinc consciència que és també anticatalà. Tres anys i mig de presó per pujar a sobre d’un cotxe de la policia i demanar als assistents a una manifestació que marxessin a casa; exiliats permanentment per ser companys dels anteriors; inhabilitació i multa per posar una pancarta al Palau de la Generalitat no ofensiva; espionatge de la manera més barroera que hi ha; distribució de les inversions que castiguen els ingressos procedents de Catalunya i afavoreixen les inversions aplicades a la zona de Madrid en proporcions vergonyoses; qualificació de catalans covards per part d’una exministra del PP; asfíxia financera segons el professor Trias Fargas; liquidació del sistema de bancs i caixes català; control de totes les empreses del sector energètic que teníem a Catalunya, i una xarxa de Rodalies que fa fàstic. Em deixo moltes accions ofensives, que no qualifico perquè soc advocat, col·legiat d’honor del Col·legi d’Economistes i del de Periodistes, i no vull problemes personals. Mentre passen aquestes coses, ens discutim entre nosaltres i no tenim un líder que sigui capaç de fer entendre a la nostra gent que no pots deixar que t’insultin sense una resposta adequada, sense violència.
L’economia catalana té poques possibilitats de millorar i desenvolupar-se. Si les multinacionals s’adonessin que el “a por ellos” va per nosaltres, segurament triarien una regió autònoma més tranquil·la com pot ser la comunitat valenciana o la de Madrid.
M’expresso amb tota la serietat del món i sense voler exagerar els adjectius que m’he deixat d’escriure però que molts de vostès poden endevinar. A mi em van fer una inspecció d’Hisenda, que em va deixar sense ni cinc i per la qual vaig haver de demanar un crèdit. Fa més de cent anys que els catalans van redactar i presentar a les autoritats espanyoles un primer Memorial de Greuges. Des d’aleshores se n’ha presentat un cada vint-i-cinc anys, aproximadament. Els resultats han estat pràcticament nuls. Els signants d’aquests manifestos eren la burgesia catalana i les institucions econòmiques del país. La classe treballadora no ha tingut més remei, en aquestes circumstàncies, que protestar contra els patrons i acusar-los de capitalistes sense sentit social.
Estic cansat, i no sé què hem de fer, però hem de fer alguna cosa que tingui repercussió en l’àmbit espanyol i internacional. Sense violència, com he dit. Els polítics haurien de fer-se càrrec d’organitzar aquestes reaccions ciutadanes de la millor manera possible. Hi haurà reacció també d’aquest estat centralista i anticatalà. Ara ens castigaran amb l’exili a Nova Zelanda o a Alaska.
Tenim una monarquia que no ens entusiasma gens, un govern que, sigui del PP o del PSOE, busca com anul·lar la llengua, la cultura i l’economia catalanes. Al segle XIX el govern de Madrid no coneixia els mètodes econòmics per fer mal a Catalunya i d’això en vam treure profit, però ara ho sap perfectament i fa mal de veritat.
Si no puc descansar, pensaré com se’n podria fer una de grossa.
