El futbol és poesia
Defugim el pessimisme i fem valdre la teoria del sisè
El futbol és imprevisible. Des que els anglesos van decidir inventar això del football la història ha volgut demostrar per què és un dels esports més bells. I ho és perquè sempre et pot sorprendre. Si no, que li diguin al Girona. Ningú hauria apostat ni cinc cèntims que el Girona seria capaç d’eliminar l’Eibar. Les estadístiques estaven clarament en contra, amb set derrotes en els últims set partits. Tampoc les sensacions de l’equip podien fer esperar una sorpresa agradable enmig d’aquesta canícula avançada al juny. Però el futbol és poesia. Ho és perquè et pot sorprendre en qualsevol moment i perquè, si es troben les paraules exactes que empraria el trobador, pot donar resultats sorprenents.
La nit prèvia sentia l’ínclit Pablo Machín parlar del pessimisme gironí. Ell, originari de Sòria i que se sent gironí com el Cul de la Lleona’, ens ha calat i ens titlla de pessimistes. Segurament tenim motius sobrats per no sentir-nos eufòrics quan parlem de futbol. Des del Lugo traient-nos l’ascens directe passant pel Saragossa, per l’Elx o pel Rayo l’any passat mateix. Tot i això, Machín no llançava la tovallola com a professional del futbol. “És només guanyar un partit”, afirmava l’extècnic del Girona. Borja hi posava la màgia en el primer minut i Stuani hi posava la història, l’èpica i el suspens fins que el VAR va validar el segon gol als de Montilivi. Un cop més el futbol era poesia pura. Pels de l’Eibar, tot al contrari, la història es transformava en carbassa i en la prosa més arcaica i insuportable que mai hagin llegit. Però el Girona va fer de Madrid per un dia i es va sumar a l’heroica. Només així s’explicaria que, contra tot pronòstic, el Girona remuntés l’eliminatòria a Ipurua.
De fet, que a Girona ningú s’ho esperava es va fer evident al final del partit. No vaig sentir ni un sol petard. Senzillament, ningú n’havia anat a comprar per si sonava la flauta inexplicable del futbol.
Ara ens espera el Tenerife en l’eliminatòria final i encara no sabem si serà poesia o si tornarem a la prosa més insulsa dels últims dos play-offs. Haurem de veure si toca prosa planiana amb adjectius que ens atrapen i meravellen o si és un esclat de poesia com si Martí Pol o Margarit ens fessin un vers més parlant del Girona. Defugim el pessimisme i fem valdre la teoria del sisè. Ja gairebé som de primera.
