Fer-se gran

M’ho diu el meu amic, el que s’ha fet gran. “Fer-se gran, cansa.” Deu tenir raó. La biologia ens crea els seus paranys per a cada ocasió. Em fa pensar en el que li solia dir el cineasta suec, Ingmar Bergman, quan, passada la vuitantena, van enregistrar unes converses amb la filla que va tenir amb l’actriu Liv Ullmann. La filla (Linn Ullman) ha escrit un llibre extraordinari que és una festa d’intel·ligència narrativa i d’exercici de memòria personal que s’ha publicat en català amb el títol d’Inquiets (editorial Les Hores). El vell Bergman, en les gravacions que la filla ha rescatat, li explicava que, efectivament, fer-se gran “és una feinada” i, d’aquí, el cansament. I encara hi afegia que es tractava d’una feinada sense cap glamur i que, per acabar-ho d’adobar, requeria un munt d’hores. Davant de la situació, l’octogenari Bergman es feia un test cada matí, abans de llevar-se: Comptava les diverses xacres que amb tota probabilitat li amargarien el dia (el maluc entumit, les molèsties al ventre, l’enyor i el desconsol per l’absència de l’Íngrid, els mals de queixal...). Si no en comptava més de vuit –una molèstia per dècada– feia com si res. Si en comptava més de vuit, es quedava al llit. Veig que aquesta història no acaba d’animar el meu amic, el que s’ha fet gran. Li fa pensar massa en el que li ha recomanat el metge, un empordanès sorneguer. Diu que li ha aconsellat fer les mateixes coses de sempre: “Vostè corria maratons? No? Doncs ha de seguir fent-ho: no corri maratons.” Molta conya marinera, es queixa el meu amic, però qui es fa vell soc jo! El veig a punt de deprimir-se i m’afanyo a oferir-li alguna reflexió consolatòria. Em ve al cap el que va declarar el gran Maurice Chevalier al New York Times el dia que va fer setanta-dos anys i li van preguntar com ho portava: “No, no, fer-se gran no està pas tan malament... sobretot quan consideres l’alternativa.” Maurice: Canotier!