Tampoc es pot criar fills

Té lògica, seguint el fil de l’article d’ahir: si el fet de viure amb certa dignitat es fa cada vegada més inassequible –només cal comparar l’espectacular augment del preu de l’habitatge amb les rendes familiars, notablement insuficients per a una part important de la ciutadania–, tampoc és factible tenir fills i fer-los pujar en les degudes condicions, perquè no venen al món amb un pa sota el braç sinó –a Catalunya– amb una factura mensual de 819 euros –672 és la mitjana a l’Estat. Recordem que el salari mínim interprofessional és de 1.000 euros bruts repartits en 14 pagues i que el salari mitjà –que no vol dir el més freqüent– se situa en 1.923 euros bruts pels homes i en 1.548 per les dones; resistent discriminació, ressenyem de passada. Anem al gra, perquè els números no surten i al cim revelen una remarcable tendència a empitjorar. Segons l’estudi El cost de la criança presentat per Save the Children, del 2018 al 2022 les despeses pel motiu referit han augmentat en un 30% i actualment almenys el 21% de la població no arriba a cobrir les necessitats dels seus fills, la qual cosa repercuteix en el seu benestar i desenvolupament tant físic com emocional i en les seves oportunitats de futur, que és òbviament el seu futur però també el futur d’una societat incapaç d’atendre els béns més bàsics i essencials i rebre’n el corresponent retorn. Recursos?: 1,3% del PIB en polítiques de suport a les famílies i a la infància, per sota de la mitjana de la UE (2,3%) i tan lluny de països com Alemanya (3,4%) o Dinamarca (3,3%). Per alguna cosa els números no surten.