Tribuna
Botiguer o mercader
A cada generació podem trobar personatges que trenquen la norma i que acaben convertint les seves pròpies idees en un model a seguir, en una revolució poderosa que, de manera sorprenent, arrela en la societat i marca un abans i un després. Fernando Amat n’és un. Hereu d’una família d’empresaris, va saber aprofitar l’herència d’un emplaçament privilegiat al passeig de Gràcia i convertir-lo en un referent que encara perdura en la memòria de molta gent: Vinçon.
Ara el Museu del Disseny, l’Ajuntament de Barcelona i l’editorial Tenov acaben de fer un meravellós, necessari i imprescindible acte de justícia i de memòria publicant Vinçon 1929-2015, un recorregut apassionant i apassionat per la història d’aquest indret que va ser molt més que una botiga. L’historiador i dissenyador Oriol Pibernat ens presenta un assaig brillant, erudit i amè a la vegada que documenta amb tot detall la història, des que Enrique Levi comença important porcellana al carrer Rosselló, 298, fins que l’any 2015 es tanquen definitivament les portes amb cues de gent que volia endur-se una de les seves mítiques bosses com a record. El llibre s’arrodoneix amb el treball de María José Balcells, que s’ha capbussant amb tota intensitat als arxius i n’ha tret documentació i imatges per acabar convertint la cronologia de Vinçon en una meravellosa i brillant passejada gràfica. Amat es va plantejar un dia que li agradava més ser mercader que botiguer i es va dedicar a rastrejar el món a la recerca d’objectes interessants, partint d’una premissa bàsica i força inspiradora: que si no els comprava ningú se’ls quedaria ell, i així el botiguer va treure la seva ànima de mercader i es va convertir, de pas, en un autèntic conqueridor de la bellesa. La Barcelona oberta, cosmopolita, divertida i creativa, la ciutat de l’“estudies o dissenyes” va convertir Vinçon en un temple on conversos i profans hi anaven moguts per les més variades necessitats, des de contemplar la llar de foc de Ramon Casas a deixar-se seduir per alguna de les infinites propostes que s’hi oferien. L’aparador era ja una invitació a somiar, muntatges únics, poemes visuals de gran volada, autèntiques obres d’art que despertaven admiració i que feien volar el pensament, i a l’interior objectes bells, objectes impossibles, objectes màgics i, sobretot, la sensació de viure, encara que només fos durant uns instants en un univers únic i captivador, i la possibilitat d’aconseguir que per pocs o molts diners, una part d’aquella meravella fos teva. Qui no va entrar alguna vegada a Vinçon? Qui no va somriure alguna vegada tot senyalant alguna peça insòlita? Qui no es va deixar enamorar per algun objecte? I qui no se’l va endur cap a casa i avui, molts anys després encara el contempla amb aquell punt de tendresa, d’orgull i de nostàlgia?
Tinc clar que això dels llibres no està de moda, però un llibre com aquest s’hauria de vendre a Vinçon i mereixeria ocupar una plaça d’honor en moltes biblioteques particulars. Tothom que hagi sentit alguna vegada aquell lleuger o potser intens formigueig al posar els peus al número 96 del passeig de Gràcia hauria de tenir el llibre.
Es passa revista als primers plànols del local; a la conversió en Galería Vinçon; a la transformació en Sala Vinçon l’estiu del 72 amb una instal·lació de Richard Hamilton amb ampolles de Richard/Ricard; a la vinculació cada vegada més activa amb dissenyadors locals i estrangers; a la creació l’any 1976 del Vin Chong, una manera diferent i pionera d’aproximar-se a la cultura xinesa; al disseny avant la lettre de tasses, bosses; a la creació del revolucionari Hipermerc’art, un mercat d’obres originals o seriades de grans artistes a molt bons preus i un grapat d’idees originals, trencadores i divertides que són part de la història viva de Barcelona i que representen també el tarannà creatiu del país i d’una manera encertada de pensar les coses i d’aconseguir dur-les a terme amb èxit i alegria.
El recull titulat Vinçon 1929-2015 és màgia, és recordar que un dia no massa llunyà vam ser joves, creatius i feliços, que entre els uns i els altres van poder donar vida a una botiga, a una ciutat, a un país que s’obrien al món, que transmetien emoció, orgull, originalitat i, sobretot, ganes de viure i de gaudir de la vida. Una botiga, una ciutat i un país que ja no hi són i que, qui sap, mirant-los ara, probablement no hi seran mai més. Per això el llibre de Pibernat i Balcells és imprescindible i, sobretot, necessari.